La Fundació Romea, ha tingut enguany la ben pensada de programar uns "tickets" cinema-teatre / teatre-cinema. En la primera, ens hem trobat amb Dogville. Per aquells que desconeixíem, la feina de Lars Von Trier, començar per Dogville, en versió original .... 3 hores de cinema, sembla a priori un plat de difícil digestió. Rés més lluny de la realitat. Tot i la contundència de la pel.licula, aquesta es mostra entenedora, assequible i sense complicat viaranys que destorbin el seguir la trama. L'escenografia sobta d'inici però als minuts de la projecció, ja forma part del que estàs veient i clar, si a sobre has d'anar llegint per un seguiment complert, l'escenografia passa a segon terme. Memorable Nicole Kidmann i gratificant conèixer una cara diferent de Paul Bettany. Remarcar la magnífica nuesa de les personalitats de cada personatge que Von Trier ens regala i un final digne d'una pel.licula com aquesta. Lamentar que a les 22:30h, ja no em quedaven forces per seguir la tertúlia amb la directora del muntatge teatral, que de ben segur va ser de categoria.
Al dia següent, després del bon gust de boca que va deixar la pel.licula, vaig assistir al teatre Romea, espectant per considerar, agosarat el portar a les taules, una pel.licula complicada com aquesta. A la companyia Rayuela, li precedeix la seva bona i premiada feina amb altres muntatges i això donava una curiositat malsana per veure que ens oferirien.
Aquí, em punxat¡¡
La proposta, almenys va ser agosarada, però tant sols amb cadenes i cistells penjats del sostre no s'aconsegueix teixir una bona funció. La música en directe en alguns moments distorsiona el seguiment d'una trama dramàtica "in crecendo" i que acaba semblant una festa de la facultat. El plantejament grinyola i la estricta observació del text de la pel.licula, topa amb una aplicació teatral dispersa i difusa en el que tot està prou barrejat i on es troba a faltar la descripció minuciosa que Von Trier fa de les personalitats, que aquí passen més desapercebudes. Per acabar de perpetrar la funció, el final, transforma una escena impagable amb en James Caan com a "Gran cappo" en una parodia de "La escopeta nacional" on per un moment em va semblar que en Jose Sazatornil irrompia a l’escenari amb l'escopeta. Ni tant sols l'esforç de Marta Ruiz de Viñaspe en una Grace Mulligan molt creïble, edulcora el mal gust que va deixar l'estrena de Dogville al Romea. Llàstima, perquè les expectatives eren altes , tant com la decepció.
