Prou

D’ençà de fa uns anys, els nostres escenaris, s'han fet grans i això a banda de copsar-se amb el nivell de les funcions que es representen, es veu també amb el increment d'escenes truculentes, sexuals i de l’ús de mots més o menys malsonants o desagradables. Encabit dins d'una representació, casi tot es acceptable i tant sols aquelles persones d'ànima més sensible, poden veure’s "agredides".
Tot i això, no sent jo una persona d'ànima sensible, hi ha un fet que considero inacceptable i que sovint esdevé en els nostres escenaris. Aquest cap de setmana en doble ració als Miserables i a Llum de Guardia.
Es el fet d'emprar el mot subnormal per insultar algú o com a concepte menyspreant.
Amb la riquesa del català i del castellà, cap director tindria que veure’s rebaixat a emprar aquest mot i el públic deuria menys prear a qui ho faci.
Les persones que abans anomenàvem subnormals, tants sols son persones diferents a la resta, rés més.



Llum de guardia (T.Romea 25/09/11)

Presentada com l'estrena del nou director artístic del teatre, Llum de guàrdia presenta la desestructuració de la vida d'uns personatges triats un dia per ser grans i que les circumstàncies no els hi permet arribar al seu somni. Amb una presentació efectista, sense solució de continuïtat, les escenes passen amb velocitat i els diàlegs mantenen sempre viva l'espurna de la funció. Potser les expectatives eren massa elevades i també les pretensions de fer surar els fantasmes personals, però només s'aconsegueix presentar un mostrari de possibles fantasmes i es troba a faltar una mica d’aprofundiment en ells.

Divertida comèdia que fa passar un estona entretinguda amb moments àlgids com son el joc de mans amb les cendres de la difunta mare o els moments en el taxi.

Destacar a Cristina Genbat un xic sobreactuada i el peculiar "catanglish" d'Andrew Tarbet.

Com a dubte, després de "Coses que dèiem avui", aquesta funció, amb un repartiment cuasi igual, té un "so" molt similar. Potser es el principi d'una sonoritat "Manrique", tan sols esperar que no passi com amb un altre sonoritat coneguda (Flotats), que va acabar cansant.

Recomanable sense dubte.

Los Miserables (24/09/2011)

Vaig poder assistir a una de les representacions prèvies de Los Miserables al Barcelona Teatre Musical, amb la prevenció que sempre em provoquen les funcions musicals i més encara quan la versió original està traduïda. Cal dir que es una funció estructurada en la grandiositat d'un muntatge del que fa 25 de la seva estrena i que això sempre comporta l'efecte comparatiu. Dir que les 3 hores que dura la funció, (descans inclòs) passen plàcidament, degut a una posta en escena que permet la presentació dels diferents números sense temps morts entre ells. Considerant la novel·la d'on prové la funció, té un gran mèrit aquesta presentació, que dona agilitat i vivesa. Els actors poc coneguts per el gran públic, mostren les seves condicions ben guanyades en currículums extens en el mon de la lírica i dels espectacles musicals.
Destacar a banda de Gerónimo Rauch (Valjean), a Ignaci Vidal en el paper de Javert i a Enrique R.del Portal en el paper còmic de Thenartier que donen una força especial als seus papers.
Com a menys positiu, lamentar que la representació, no aconsegueix aquest "in crescendo" que et porta al final d'una funció a la necessitat d’aixecar-te a aplaudir als actors.
Bona funció, recomanable.

EXITUS

Sota aquets títol tant poc engrescador, s'amaga una reflexió sobre la vida i la mort portada a escena per una parella d'actors, que conjuguen els diferents papers de l'auca tots ells lligats per un fil conductor que ens porta al desenllaç. Més enllà del que pot suposar el parlar sobre la mort i les afectacions col.laterals, la presentació està plena de gags divertits i de jocs d'escenari imaginatius. Bona posada en escena que manté sempre viva l'atenció, sense moments massa evidents de caiguda.
Si alguna cosa menys positiva se li pot trobar es potser que les reflexions plantejades son molt someres i no s'aprofundeix en el sentit de la vida i la mort, deixant-se portar més pel fil argumental que per altres digressions més filosòfiques.
Una funció recomanable ara que es prolonga tres dies més la seva estada en La Villarroel.

El sopar dels idiotes

El sopar dels Idiotes (Teatre Apolo)

 

Difícil valorar aquesta obra havent vist la primera representació a l’any 98. Es tracta d’una genial comèdia que al final no ho és tant, de ritme viu i d’expressions facials imprescindibles.  Doncs bé, rés d’això en aquesta posta en escena, hi han llacunes que obliguen a l’espectador a baixar la concentració i a caure en un ensopiment escènic. Modestament, els actors hi tenen molt a veure,  l’Edu Soto (el Neng) te una etiqueta penjada que haurà de treballar molt per a desempallegar-se d’ella, tot i que ho intenta, quelcom inexpressiu i entrebancat a vegades. El David Fernandez (Chiquilicuatre) li va el paper a la mida, però estem parlant de teatre. El Sant Ibáñez es qui posa una mica de taules però també amb la seva etiqueta penjada. La resta fluixos, molt fluixos.

En definitiva incomparable amb la primera versió d’en Ricard Borràs, Lluís Marco, Carles Martínez, Pep Pla, Lluisa Castell i la resta, tots ells dirigits pel Paco Mir.  Tot i això qui vagi a veure-la ara per primera vegada, potser li agradarà.

Jordi Soler

Set. 2011

La Sonrisa Etrusca

La sonrisa Etrusca (Teatre Goya)

"La gran decepció"

 

Moltes eren les expectatives posades en aquesta representació i tantes les decepcions que ha comportat la seva estrena.

D'un text especial sensible s'esdevé una representació "plana" en l'aspecte emotiu on tant sols el treball d'Héctor Alterio manté la funció dignament.

 

Un retorn a l'escena catalana de Julieta Serrano, més que triste, per no parlar de la resta d'actors que no donen els mínims expressius esperats en un escenari.

 

Una escenografia imaginativa per excessivament freda, en un entorn que vol transmetre l'escalfor que li aporta el nen a la vida que li fuig de l'avi.

 

Llarga i a batzegades avança l'obra sense moments àlgids fins a la mort.

 

Punt a banda es el teatre, es lamentable que un teatre remodelat recentment, disposi d'un sistema de climatització realment impresentable tant en regulació com al seu nivell de soroll que incideix directament en l'atenció sobre l'obra.

 

Esperem que la temporada ens depari millors moments que el passat al Goya.

Terra Baixa

Terra Baixa per La Fura (Biblioteca de la Generalitat)

 

 

Potser el temps de la Fura, on els seus espectacles m,arcaven tendència a tot el país, ha passat o potser, aquesta adaptació del text d'Àngel Guimerà, és tant sols una excusa publicitària lligada a la Telesèrie de TV3 que s'estrena el dia 11 de setembre.

 

La veritat es que es troben a faltar alguns dels trets diferencials de la companyia. En un espai escènic compartit per l'obra, els actors i el públic, es desenvolupa la trama amb interacció amb les imatges de video provinents de l'esmentada telesèrie.

 

 aquesta interacció, potser per mancança de mitjans econòmics, té algunes desincronitzacions entre els diàlegs i les imatges, que podien estar més acurades.

 

La sonorització de la sala es deficient, i en alguns moments, en especial en el paper de la Marta, hi han dificultats per sentir-la bé.

 

Sobre la feina dels actors, el fet de posar-se devant del públic, ja és en si, condició de la màxima valoració, tot i que en el cas del paper d'en Manalic, el record ens porta a l'Enric "Manalic" Majó, de fa casi 30 anys i això ens el fa trobar-lo "tou".

 

Poser si roda més, s'ajusten aquestes disfuncions, que deixen aquest regust de boca.

 

 

OPERETTA

OPERETTA (Teatre Poliorama)

 

Operetta NO¡¡ OPERASSA¡¡

 

Així cal definir aquest espectacle, on 28 artistes durant una hora i quart, fan una repassada a un reguitzell de números operístics dels més coneguts, amb dues peculiaritats:

 

-La primera és que es a capel.la

-La segona l'escenificació còmica dels números, sense solució de continuïtat.

 

Quan a tota Europa l'ensenyament i la promoció de la música clàssica és imprescindible, aquí pontifiquem el Salvame i la tele escombraria.

Espectacle molt recomanable per gaudir i portar als més petits i introduir-los en aquest món.

 

Com a punt menys positiu, el que en algun número, la representació còmica mata les interpretacions dels cantants.

Un plaer.

COMENCEM A CAMINAR

Aquest bloc bloc forma part del conjunt DESPERTAFERROLIVE que va començar amb la pàgina web i ara es completa amb aquest bloc. Aquest bloc serà el lloc on penjaré les opinions sobre els actes culturals de tota mena i rebre les vostres opinions, esperant serveixi com a orientació per aquells amics que volguin anar a veure els espectacles.

No pretenc pontificar ni marcar cap mena de tendències ni camins, es tant sols un espai d'opinió lliure.

Benvinguts.