Misión Imposible el protocolo fantasma

Bé, pel.licula sense misteris. Saps que vas a veure, et donen el que vas a veure i surts content perquè has vist el que volies veure. Poc problema. Això si, si t'agraden aquesta mena de pel·lícules, aquí t'enganxen des de que comença i et deixen al final. Acció trepidant, emocions, trets, soroll i diversió a parts iguals.
Deixa’t portar per la fantasia i gaudeix sense més aspiracions. Adrenalina en estat pur, que també toca.
RECOMANABLE.

Maison 225

Per la puríssima, varem fer país. Feia temps que desitjava conèixer el nostre bressol, el Canigó, el Rosselló i el Conflent. I aquest aqüeducte de la puríssima ha donat l'oportunitat. Com aquest blog es de recomanacions, no m'extendré amb els aspectes lúdics de l'excursió, tant sols dir que fer la "pujadeta" fins a Sant Martí de Canigó està plenament justificada encara que només sigui per l'acolliment que se’t dona per part del monestir i per la pau que destil·la el lloc prop del cel. I avanç de la recomanació, certificar un fet que sempre que passo la frontera em genera fins i tot un cert sentiment de vergonya. Es l'abrandament amb el que les gents de les terres de la Catalunya nord defensen el seu patrimoni lingüístic i cultural. Els poc miraments que tenen en mostrar la senyera per tot arreu, per fer honor dels seus orígens i de la seva cultura. Es un fet que sempre m'enorgulleix i em dona que pensar, quan aquí sembla que no donem mostres del nostre patriotisme per por que el veí es senti ofès. Una mostra, en el diari comarcal, a primera plana sencera un titular amb un mapa de Catalunya: "Camí de l’ independència". Es senzill, estan esperant que FEM¡¡¡
Amaguem la bandera....la recomanació es:

A Prades, per allotjar-se hi ha una fonda, que s'anomena Maison 225, que es una casa al poble, dirigida per una parella d'encantadors britànics on us trobareu com a casa. Recomanable la suite amb vistes al Canigó i una "saleta" solejada on veure l'arribada de la nit mirant el Canigó nevat. Esmorcar de 4 forquilles i servei acurat, net i econòmic. Ho trobareu a la seva web http://www.225prades.com/

La Conspiración de Robert Redford

Així es ven aquesta pel.licula, ambientada en els fets posteriors a l’assassinat del president Lincoln. Un "thriller" americà ben vestit, ben dirigit i ben ambientat. Bones interpretacions dels actors principals i tensió argumental fins a la fi de la pel.licula que manté el interés sense decaure.
Potser trobo a faltar una mica més d’aprofundiment amb el comportament dels jutges o les raons dels condemnats.
Bona pel.licula de diumenge la tarda. Després de 30 anys des de que es va endur l'oscar per "Gent corrent", només 8 pel.licules ha dirigit. Potser arriba massa tard en Redford a la direcció en exclusivitat? Ja veurem si el temps en permet gaudir massa més de la seva posició amb la càmera.
RECOMENABLE

Splenda, esplendit

Com qui no vol la cosa, em varen caure a les mans unes entrades per la posada de llarg del nou espectacle d'en Mag Lari. Personalment, fora de les seves intervencions televisives, mai havia tingut l'ocasió de assistir a cap espectacle. D'entrada, pagar per veure un espectacle d'aquesta mena i paga 30 € es fa una mica de pujada, però si es de franc... i cap allà que me’n vaig.
Certament, es un espectacle com anuncien, amb estil de les Vegas. Es aquesta mena d’espectacles que veiem per la TV fent aparèixer coses, tallant persones i amb gran rebombori. En aquest cas, a banda dels números que son divertits i espectaculars, afegir un grup de ballarins-col.laboradors, que embolicats amb una banda sonora de Michael Jackson, ja sabem que en Lari es un devot admirador, fan de l'espectacle un conjunt molt agradable i divertit.
Si a sobre fa participar al públic ja està tot fet. A millorar... els diàlegs entre números i els "chistes" alguns una mica desangelats.
RECOMENABLE per aquestes festes nadalenques...això si, pares, prepareu la cartera.

DON GIOVANNI A PALAMOS. PALAMOS DIGITAL UN BLUFF.

El passat dia 7, vaig assistir als cinemes Arinco-Kyton de Palamós a l'estrena de la temporada del teatre de l'òpera de Milà. La funció era  Don Giovanni i suposadament s'emitia en HD. El cert es que la sonorització i la imatge no era la més adequada, però desprès de 3 o 4 mini talls d’àudio, la funció va tirar endevant. Quan faltaven 5 minuts d'òpera, després de la mort de Don Giovanni, en el número final, es va tallar la connexió i ens van deixar sense el final i sense l'aparició dels artistes a escena. Un nyap de collons¡ Com  a única explicació es va dir que la senyal es va tallar i apa, cap a casa, sense més. Considerant que l'entrada tenia un cost elevat per lo que ens van oferir, si a sobre et tallen la funció, es simplement inadmissible.

No vaig rebre ni cap explicació ni cap oferiment de compensació pel desastre, serveixi aquest escrit com a dret al pataleig i a la critica d'empreses sense mitjans que volen fer coses per lo que no estan preparades.

Palamos digital, no és una empresa seriosa, es tant sols una cortina de fum, moltes coloraines i poc més.

CERTIFICAR A BANDA... QUE A TOTHOM LI VA SEMBLA LA MAR DE BÉ... AL.LUCINANT¡¡¡¡

CONCHA AL GOYA

Un nou cas del que no hi ha que fer quan es va a veure un espectacle. Ni pensant que es tenen tots els arguments, valorar el que no s'ha vist. D'entrada anar a veure a la Concha Velasco, no estaria dins de la meva llista de preferències teatrals. Tant sols el fet que vingués dirigida per en Josep Mª Pou em donava certa credibilitat a un producte que temia s'ajustés massa als gustos... "mesetarios".

Cal entonar el "mea culpa", perquè l'espectacle vist al Goya es un compendi de teatre pur en esencia, de diàleg despullat de floritures i de com una senyora de 72 anys pot recrear en dues hores part de la seva extensa vida professional, amb sentiment, amb emoció, amb comèdia, amb drama, amb força, amb música, però sobre tot amb connexió amb la platea.

Es evident que la veu que té, ja no li permet masses artifics cantant, però la seva forma de transmetre amb la paraula, encara guarda tota la seva essència.

No ser on cal anar a picar, però un  Tenorio amb en Pere Arquillué i la Concha Velasco, faria enfonssar el teatre.

Quina diferencia de connexió, com deiem amb el Sr. Conte. Que senzill es dir bona tarda Barcelona...

PAOLO CONTE A L'AUDITORI

Amb l'aforament completament exhaurit  i amb un públic amb ganes de deixar-se guanyar avanç de començar, es va presentar Paolo Conte amb una orquestra de deu components repartits entre corda, metall i percusió. Avanç de res m'agradaria començar per aquesta orquestra, que anomeno així per no desmereixa.la anomenant-la banda. Certament espectacular, no solsament amb el treball coral, sino amb les individualitats. Seria injust destacar algun component, però l'acordeonista, el violinista i els "guitarres", realment espectaculars.

Com haureu adivinat, parlar d'un concert d'en Paolo Conte, començant per l'orquestra, vol dir alguna cosa.

Certament els anys no pasen en va, tot i que després d'una primera part sense masses emocions, a la segona es va entonar una mica. Mes arrossegador que mai en el su cantar, va anar desgranant cada una de les peces, espectacularment arropat per la banda. Un concert que en poques i comptades ocasions va aconseguir realment connectar amb el públic. Un parell de "bis" per contracte i apa, cap a casa.

Ni un bona nit ni un adeu, ni una sola frase de complicitat amb la gent que havia pagat entre 40 i 1100 € per anar a veure'l. Feina feta, feina cobrada. Com deia aquell, "ni una mala palabra, ni una buena acción".

Es una llàstima...suposo que quan en Paolo s'arrosegava per clubs de mala mort ell i el seu piano, de ben segur li agradava l'escalfor de la gent i s'apropava, l'edat tot ho canvia.
Tot i així calia anar perqué no ser si hi hauran masses més ocasions...

El rei "Leon" i les estrelles Michelin

Avui que s'han publicat, les actualitzacions de les estrelles Michelin, als restaurants d'elit del país, m'agradaria fer un comentari en vers això. Per sort, el país compte amb professionals destacats en moltes de les disciplines de l'art, els fogons, la ciència i la tecnologia i el seu treball es reconeix amb premis i distincions. Dins d'aquetes elits, es troben els restaurants i més encara els cuines que governen a les seves cuines.
La guia Michelin d'estrelles, durant anys, es va convertir en una ensenya de qualitat, tot i que bàsicament era una forma més del "chauvinisme" francès per promocionar els seus restaurants i la seva "cuissine" deixant les deixalles per la resta del mon. Això ha anat modificant-se per la feina destacada dels cuines del país que sovint han eclipsat als cuiners del país veí.
El que durant anys ha estat un reconeixement prestigiós, comença a estar amb quarantena, pels criteris erràtics a l'hora de treure i posar estrelles als restaurants, restaurants que es converteixen en temples dedicats a la cuina de disseny on el comú dels mortals ens costa accedir-hi i on lo normal es demanar taula per 6 mesos enllà.
Aprofitant la concessió d'una estrella al restaurant Casamar de Llafranc, m'agradaria fer una menció i recomanació, d'un restaurant també a Llafranc. No té estrelles Michelin, ni es de disseny, ni té un cuiner mediàtic, però després de més de 30 anys, segueix atenent a la seva clientela, entre la que m'honoro considerar-me, amb la mateixa dedicació. Les "mestresses" de la casa, mare i filla,  governen en un petit menjador i procuren encabir sempre a tothom que si acosta, tenint sempre una paraula agradable.
Tot l'any obert, inclòs en caps de setmana freds d'hivern, saps que al León, trobaràs una taula amiga i sempre amb el menjador ple de clients...habituals.
Especialista amb arrossos, destacar un fabulós arròs negre i un singular entremès de marisc que es posa la mar de bé avanç de atacar l'arròs. No ho dubteu, potser no té el "glamour" de les estrelles Michelin, però té el regust de una vida dedicada a la restauració, als clients-amics i a promocionar la costa brava i la cuina catalana.

Qui té por de Virginia Wolf

Un cop més, ens trobem davant d'aquells moments que el teatre conjunta actors i obra. La programació d'aquest clàssic, estava ja en l'agenda dels bons afeccionats al teatre i es que tenir en el mateix escenari a Emma Vilarasau i a Pere Arquillué, d'entrada i per si sols son ja una atracció. Si a sobre, interpreten el clàssic cinematogràfic l’espectació es màxima.
I per sort, en aquesta ocasió, l’espectació va correspondre amb el resultat. Dues hores de duel interpretatiu ma a ma, acompanyats correctament de Mireia Aixalà i Ivan Benet, que donen bon contrapunt als primers.
La dinàmica del joc, la dicotomia amor-odi entre els personatges i les frustracions mes profundes cada un d'ells, omple l'escenari i tot i la divertida posta en escena, l’agró dels sentiments, traspua cada una de les frases i dels mots dels personatges.
No es una funció fàcil, ni per l'argumentari, ni per la duresa dels plantejaments, però es una funció de les que no és pot un queixar. Teatre en essència, sentiments a flor de pell, actuacions desbocades i entrega total dels 4 actors, que reben la seva recompensa amb el reconeixement del públic.
Molt recomanable per amants del teatre pur.
Poc recomanable per ànimes sensibles.

Un golpe de altura... crispetes

Una pel·lícula de les moltes que ens envia la indústria nord-americana, sense pretensions, però que ocupa una tarda de cinema, de crispetes i de coca cola. Ben Stiller y Eddie Murphy sargeixen una pel·lícula coral amb un bon ritme i un argument..."patillero", però que cony, això es cinema. Divertida i entretinguda a parts iguals.
Destacar un Alan Alda, ja amb una edat, i que dona el contrapunt amb una creació de "villà" adequat als temps que corren.
No tot a de ser Bergmann's i Von Trier's.

Tintín versus Tintín

Esperava amb recel la proposta de Spilberg en la seva adaptació de Tintin. Malgrat el que s'ha dit a tertúlies i debats, l'adaptació de Spilberg es de tres llibres d'Hergè i no només El Secret del unicorn i el Tresor de Rakham el roig, sinó també d' El cranc de les pinces d'or.
Per aquells com jo mateix, que ens agrada Tintin tal hi com el van crear i que ha format part d'uns moments especials de la meva vida, l'adaptació cinematogràfica, traeix en alguns aspectes l'original. El primer aspecte lamentable, es l’absència del professor Tornasol, clar protagonista del Tresor de Rakham el roig i el seu submergible-tauró.
El segon es la barreja dels tres llibres, una mica embolicada, amb salts d'argument, tant sols justificats pel desenvolupament dinàmic de la pel.lícula. El tercer aspecte, menys destacable, però interessant, es que considerant la metòdica emprada per crear la pel·lícula, el recobriment animat dels personatges reals, es fa amb un excés de "nas" en la majoria de personatges, uns nassos prominents i no ser si volgut o no, es remarca la asexualitat d'en Tintin que tants debats ha comportat.
La pel·lícula es un treball tecnològic excepcional i d'un ritme trepidant, tot i potser li sobren 15 minuts de "cinta".
Spilberg ha amenaçat en seguir interpretant els "Tintins", a veure si no inventa mes trames que las ja creades per Hergè.
Recomanable, en especial si no ets Tintinofil.

Dogville perpetra Dogville

La Fundació Romea, ha tingut enguany la ben pensada de programar uns "tickets" cinema-teatre / teatre-cinema. En la primera, ens hem trobat amb Dogville. Per aquells que desconeixíem, la feina de Lars Von Trier, començar per Dogville, en versió original .... 3 hores de cinema, sembla a priori un plat de difícil digestió. Rés més lluny de la realitat. Tot i la contundència de la pel.licula, aquesta es mostra entenedora, assequible i sense complicat viaranys que destorbin el seguir la trama. L'escenografia sobta d'inici però als minuts de la projecció, ja forma part del que estàs veient i clar, si a sobre has d'anar llegint per un seguiment complert, l'escenografia passa a segon terme. Memorable Nicole Kidmann i gratificant conèixer una cara diferent de Paul Bettany. Remarcar la magnífica nuesa de les personalitats de cada personatge que Von Trier ens regala i un final digne d'una pel.licula com aquesta. Lamentar que a les 22:30h, ja no em quedaven forces per seguir la tertúlia amb la directora del muntatge teatral, que de ben segur va ser de categoria.

Al dia següent, després del bon gust de boca que va deixar la pel.licula, vaig assistir al teatre Romea, espectant per considerar, agosarat el portar a les taules, una pel.licula complicada com aquesta. A la companyia Rayuela, li precedeix la seva bona i premiada feina amb altres muntatges i això donava una curiositat malsana per veure que ens oferirien.

Aquí, em punxat¡¡

La proposta, almenys va ser agosarada, però tant sols amb cadenes i cistells penjats del sostre no s'aconsegueix teixir una bona funció. La música en directe en alguns moments distorsiona el seguiment d'una trama dramàtica "in crecendo" i que acaba semblant una festa de la facultat. El plantejament grinyola i la estricta observació del text de la pel.licula, topa amb una aplicació teatral dispersa i difusa en el que tot està prou barrejat i on es troba a faltar la descripció minuciosa que Von Trier fa de les personalitats, que aquí passen més desapercebudes. Per acabar de perpetrar la funció, el final, transforma una escena impagable amb en James Caan com a "Gran cappo" en una parodia de "La escopeta nacional" on per un moment em va semblar que en Jose Sazatornil irrompia a l’escenari amb l'escopeta. Ni tant sols l'esforç de Marta Ruiz de Viñaspe en una  Grace Mulligan molt creïble, edulcora el mal gust que va deixar l'estrena de Dogville al Romea. Llàstima, perquè les expectatives eren altes , tant com la decepció.

L'any que ve serà millor

A vegades, les perspectives d'una funció, porten a prendre actituds davant aquestes obres que no ens deixen captar tot el que se’ns ofereix. Aquesta potser es una d'aquestes obres, que inciten, sota la presentació de comèdia a tenir una presencia menys "erudita" amb el que anem a veure. "Craso error". certament, "L'any que ve serà millor" es una comèdia que busca el divertiment, el somriure i el riure franc en totes les seves propostes i darrera un seguit de números que entrelliguen les tristes vides de 4 dones amb punts de vista i situacions diferents, hi han reflexions que potser el dinamisme de l'obra no deixar pair, però que son plat que deixa bon regust "postrer".
Acció desenfrenada, diàlegs vius i situacions a vegades bojes, però que , tot i la visió femenina, no feminista, son d'aplicació en allò que ens ateny, també als homes. Destacar a Alba Florejachs per sobre de les demés sense menys prear la feina de les seves companyes de repartiment.
Altament recomanable per una tarda de bon i divertit teatre.
Ah¡¡ Per cert. M'agradaria comentar un aspecte que es divertit si més no. Sempre m'agrada definir el teatre dels diumenges, com les funcions de les iaies, perquè es quan més en trobo als teatres. Aquesta situació crea una atmosfera , jo diria , que ...casolana.

Prou

D’ençà de fa uns anys, els nostres escenaris, s'han fet grans i això a banda de copsar-se amb el nivell de les funcions que es representen, es veu també amb el increment d'escenes truculentes, sexuals i de l’ús de mots més o menys malsonants o desagradables. Encabit dins d'una representació, casi tot es acceptable i tant sols aquelles persones d'ànima més sensible, poden veure’s "agredides".
Tot i això, no sent jo una persona d'ànima sensible, hi ha un fet que considero inacceptable i que sovint esdevé en els nostres escenaris. Aquest cap de setmana en doble ració als Miserables i a Llum de Guardia.
Es el fet d'emprar el mot subnormal per insultar algú o com a concepte menyspreant.
Amb la riquesa del català i del castellà, cap director tindria que veure’s rebaixat a emprar aquest mot i el públic deuria menys prear a qui ho faci.
Les persones que abans anomenàvem subnormals, tants sols son persones diferents a la resta, rés més.



Llum de guardia (T.Romea 25/09/11)

Presentada com l'estrena del nou director artístic del teatre, Llum de guàrdia presenta la desestructuració de la vida d'uns personatges triats un dia per ser grans i que les circumstàncies no els hi permet arribar al seu somni. Amb una presentació efectista, sense solució de continuïtat, les escenes passen amb velocitat i els diàlegs mantenen sempre viva l'espurna de la funció. Potser les expectatives eren massa elevades i també les pretensions de fer surar els fantasmes personals, però només s'aconsegueix presentar un mostrari de possibles fantasmes i es troba a faltar una mica d’aprofundiment en ells.

Divertida comèdia que fa passar un estona entretinguda amb moments àlgids com son el joc de mans amb les cendres de la difunta mare o els moments en el taxi.

Destacar a Cristina Genbat un xic sobreactuada i el peculiar "catanglish" d'Andrew Tarbet.

Com a dubte, després de "Coses que dèiem avui", aquesta funció, amb un repartiment cuasi igual, té un "so" molt similar. Potser es el principi d'una sonoritat "Manrique", tan sols esperar que no passi com amb un altre sonoritat coneguda (Flotats), que va acabar cansant.

Recomanable sense dubte.

Los Miserables (24/09/2011)

Vaig poder assistir a una de les representacions prèvies de Los Miserables al Barcelona Teatre Musical, amb la prevenció que sempre em provoquen les funcions musicals i més encara quan la versió original està traduïda. Cal dir que es una funció estructurada en la grandiositat d'un muntatge del que fa 25 de la seva estrena i que això sempre comporta l'efecte comparatiu. Dir que les 3 hores que dura la funció, (descans inclòs) passen plàcidament, degut a una posta en escena que permet la presentació dels diferents números sense temps morts entre ells. Considerant la novel·la d'on prové la funció, té un gran mèrit aquesta presentació, que dona agilitat i vivesa. Els actors poc coneguts per el gran públic, mostren les seves condicions ben guanyades en currículums extens en el mon de la lírica i dels espectacles musicals.
Destacar a banda de Gerónimo Rauch (Valjean), a Ignaci Vidal en el paper de Javert i a Enrique R.del Portal en el paper còmic de Thenartier que donen una força especial als seus papers.
Com a menys positiu, lamentar que la representació, no aconsegueix aquest "in crescendo" que et porta al final d'una funció a la necessitat d’aixecar-te a aplaudir als actors.
Bona funció, recomanable.

EXITUS

Sota aquets títol tant poc engrescador, s'amaga una reflexió sobre la vida i la mort portada a escena per una parella d'actors, que conjuguen els diferents papers de l'auca tots ells lligats per un fil conductor que ens porta al desenllaç. Més enllà del que pot suposar el parlar sobre la mort i les afectacions col.laterals, la presentació està plena de gags divertits i de jocs d'escenari imaginatius. Bona posada en escena que manté sempre viva l'atenció, sense moments massa evidents de caiguda.
Si alguna cosa menys positiva se li pot trobar es potser que les reflexions plantejades son molt someres i no s'aprofundeix en el sentit de la vida i la mort, deixant-se portar més pel fil argumental que per altres digressions més filosòfiques.
Una funció recomanable ara que es prolonga tres dies més la seva estada en La Villarroel.

El sopar dels idiotes

El sopar dels Idiotes (Teatre Apolo)

 

Difícil valorar aquesta obra havent vist la primera representació a l’any 98. Es tracta d’una genial comèdia que al final no ho és tant, de ritme viu i d’expressions facials imprescindibles.  Doncs bé, rés d’això en aquesta posta en escena, hi han llacunes que obliguen a l’espectador a baixar la concentració i a caure en un ensopiment escènic. Modestament, els actors hi tenen molt a veure,  l’Edu Soto (el Neng) te una etiqueta penjada que haurà de treballar molt per a desempallegar-se d’ella, tot i que ho intenta, quelcom inexpressiu i entrebancat a vegades. El David Fernandez (Chiquilicuatre) li va el paper a la mida, però estem parlant de teatre. El Sant Ibáñez es qui posa una mica de taules però també amb la seva etiqueta penjada. La resta fluixos, molt fluixos.

En definitiva incomparable amb la primera versió d’en Ricard Borràs, Lluís Marco, Carles Martínez, Pep Pla, Lluisa Castell i la resta, tots ells dirigits pel Paco Mir.  Tot i això qui vagi a veure-la ara per primera vegada, potser li agradarà.

Jordi Soler

Set. 2011

La Sonrisa Etrusca

La sonrisa Etrusca (Teatre Goya)

"La gran decepció"

 

Moltes eren les expectatives posades en aquesta representació i tantes les decepcions que ha comportat la seva estrena.

D'un text especial sensible s'esdevé una representació "plana" en l'aspecte emotiu on tant sols el treball d'Héctor Alterio manté la funció dignament.

 

Un retorn a l'escena catalana de Julieta Serrano, més que triste, per no parlar de la resta d'actors que no donen els mínims expressius esperats en un escenari.

 

Una escenografia imaginativa per excessivament freda, en un entorn que vol transmetre l'escalfor que li aporta el nen a la vida que li fuig de l'avi.

 

Llarga i a batzegades avança l'obra sense moments àlgids fins a la mort.

 

Punt a banda es el teatre, es lamentable que un teatre remodelat recentment, disposi d'un sistema de climatització realment impresentable tant en regulació com al seu nivell de soroll que incideix directament en l'atenció sobre l'obra.

 

Esperem que la temporada ens depari millors moments que el passat al Goya.

Terra Baixa

Terra Baixa per La Fura (Biblioteca de la Generalitat)

 

 

Potser el temps de la Fura, on els seus espectacles m,arcaven tendència a tot el país, ha passat o potser, aquesta adaptació del text d'Àngel Guimerà, és tant sols una excusa publicitària lligada a la Telesèrie de TV3 que s'estrena el dia 11 de setembre.

 

La veritat es que es troben a faltar alguns dels trets diferencials de la companyia. En un espai escènic compartit per l'obra, els actors i el públic, es desenvolupa la trama amb interacció amb les imatges de video provinents de l'esmentada telesèrie.

 

 aquesta interacció, potser per mancança de mitjans econòmics, té algunes desincronitzacions entre els diàlegs i les imatges, que podien estar més acurades.

 

La sonorització de la sala es deficient, i en alguns moments, en especial en el paper de la Marta, hi han dificultats per sentir-la bé.

 

Sobre la feina dels actors, el fet de posar-se devant del públic, ja és en si, condició de la màxima valoració, tot i que en el cas del paper d'en Manalic, el record ens porta a l'Enric "Manalic" Majó, de fa casi 30 anys i això ens el fa trobar-lo "tou".

 

Poser si roda més, s'ajusten aquestes disfuncions, que deixen aquest regust de boca.

 

 

OPERETTA

OPERETTA (Teatre Poliorama)

 

Operetta NO¡¡ OPERASSA¡¡

 

Així cal definir aquest espectacle, on 28 artistes durant una hora i quart, fan una repassada a un reguitzell de números operístics dels més coneguts, amb dues peculiaritats:

 

-La primera és que es a capel.la

-La segona l'escenificació còmica dels números, sense solució de continuïtat.

 

Quan a tota Europa l'ensenyament i la promoció de la música clàssica és imprescindible, aquí pontifiquem el Salvame i la tele escombraria.

Espectacle molt recomanable per gaudir i portar als més petits i introduir-los en aquest món.

 

Com a punt menys positiu, el que en algun número, la representació còmica mata les interpretacions dels cantants.

Un plaer.

COMENCEM A CAMINAR

Aquest bloc bloc forma part del conjunt DESPERTAFERROLIVE que va començar amb la pàgina web i ara es completa amb aquest bloc. Aquest bloc serà el lloc on penjaré les opinions sobre els actes culturals de tota mena i rebre les vostres opinions, esperant serveixi com a orientació per aquells amics que volguin anar a veure els espectacles.

No pretenc pontificar ni marcar cap mena de tendències ni camins, es tant sols un espai d'opinió lliure.

Benvinguts.