Un nou cas del que no hi ha que fer quan es va a veure un espectacle. Ni pensant que es tenen tots els arguments, valorar el que no s'ha vist. D'entrada anar a veure a la Concha Velasco, no estaria dins de la meva llista de preferències teatrals. Tant sols el fet que vingués dirigida per en Josep Mª Pou em donava certa credibilitat a un producte que temia s'ajustés massa als gustos... "mesetarios".
Cal entonar el "mea culpa", perquè l'espectacle vist al Goya es un compendi de teatre pur en esencia, de diàleg despullat de floritures i de com una senyora de 72 anys pot recrear en dues hores part de la seva extensa vida professional, amb sentiment, amb emoció, amb comèdia, amb drama, amb força, amb música, però sobre tot amb connexió amb la platea.
Es evident que la veu que té, ja no li permet masses artifics cantant, però la seva forma de transmetre amb la paraula, encara guarda tota la seva essència.
No ser on cal anar a picar, però un Tenorio amb en Pere Arquillué i la Concha Velasco, faria enfonssar el teatre.
Quina diferencia de connexió, com deiem amb el Sr. Conte. Que senzill es dir bona tarda Barcelona...
No hay comentarios:
Publicar un comentario