Janis Ian a la sala Apolo

Aquesta setmana en varen invitar a un concert a la sala Apolo. Un concert al que vaig anar sense saber ni on ni que anava a veure. Arribat a la porta, i vistes les entrades...seguia sense saber qui dimonis anava a veure.

La primera sorpresa va ser que una sala on habitualment toca gent "peluda", DJ's de fama o salseros incorruptes, a la cua el mes jove podia ser el meu pare, en pau descansi, bé potser exagero, el meu germà...gran i això ja em va fer sospitar que de "peluts" i soroll en tindríem poc.

Un cop acomodats en la sala, cada un on va voler o poder i després d'una hora d'espera, en un escenari nu, només guarnits amb unes senzilles flors i dues guitarres, va aparèixer la cantant. Es clar, si el públic estava mes proper al Inserso que al carnet Super 3, era d'esperar que la cantant seria de la generació.

Així mateix, una senyora propera als 60 anys que lluïa una enorme escarola grisa on fa anys va lluir una perruca "Jackson five negre" i sommi, entre l’especiació de la "clientela", que semblava ser, que ells si sabien que anaven a veure.

Bé, la conyeta ha estat divertida. A ser sincer per tenir 60 anys, la veu en qualitat i claredat es espectacular, tot i que es clar, la potència , de la que dubto mai hagi estat una superdotada , s'enrresenteix.

Dues parts de 45 minuts, tres visos i un continuo "feed back" amb el públic, això si amb anglès-americà, tot i que suficientment clar i entenedor...bé per mi una mica.

Un reguitzell de cançons que ens evoquen el folk americà, cançons suaus, d'aquelles que es xiuxiuejant a cau d'orella i una hemorràgia de sentiments i vivències.

Poques llicències a la galeria a banda d'alguns sols de guitarra "blusistics" i una cançó final a pel sense micro.

Tot i ser desconeixedor de la seva carrera i obra, fora d'un "gran hit", crec que l’únic, el concert no es va fer angoixós i va anar passant suau.

Potser en la discografia d'aquesta senyora, hi han temes una mica més rítmics però també potser volgudament, la seva tour es sensible i suau.

D'aquella generació, ens van arribar altres músics, Joan Baez, Dylan, PeterPaul & Mary, on el folck i la protesta era el fil argumental i ella no ha destacat tant com els anomenats....tot i que ha arribat fins aquí....

Bon regust, però no vaig sortir amb la necessitat de comprar la seva discografia.

Los Descendientes

Com diu el nom, Los Descendientes, es un descens al no rés. Una pel.licula amb un entramat com a mínim peculiar i amb un desenvolupament més que discutible. Ni tant sols en Clooney salva el "bodorrio". Algunes escenes ratllant lo delirant, com es la festa d'amics a casa m’entres la dona es mora a l'hospital en plena disbauxa de tiberi per al final explicar-ho als invitats, farts com a "truges".També es peculiar la busqueda de l'amant de la dona i algunes actituts de la filla.
Una fotografia (imatges de Hawaii) volgudament desagradables i un "poti poti" de circumstàncies paral·leles a l'argument central sense cap fil conductor mitjanament sòlid i relligat amb goma escuma.
A agrair que no derives la situació en un drama lacrimogen.
Esperem una propera oportunitat per en Clooney.

Milleniuem. Els homes....

Després dels llibres i les versions escandinaves, tenia ganes de veure la versió americana, en especial per en Daniel Craig, que es un actor que em va convèncer amb en Bond tot i les meves reticències. Un cop més una actuació sòlida, millor que la del seu homòleg escandinau que presentava un paper de persona més derrotada i tova.

La seva actuació es excelent, de la ma de la de Rooney Maara que sargeix una Salander espectacular, freda i càlida a l'hora, distant i propera. Una mica més de dues hores que mantenen el interés, si l'escurcen 20 minuts tampoc passa rés però sembla que ara si una pel·lícula no passa de les dues hores ja no es bona.

A mancar, explorar una mica més amb la relació del Craig amb la seva sòcia i la relació entre els Vanger i la revista.

Sense dubte si algun cop has estat interessat en la saga Millenium es INDISPENSABLE, sinó, t'agradarà.

L'any que ve serà millor

Ja comença a ser un argument massa repetitiu, una estructura massa repetitiva, uns escenaris massa repetitius i unes conclusions buides. Una funció que examinada como una singularitat, tindria una bona valoració, des de que en Joel Joan, en "Lopes" i companyia varen fer "Tenim un problema", la quantitat de representacions que mostren dus parelles o dues i mitja o un trio i un amic o tres gays i un col.lega, que estan mig embolicats i el joc de les banyes es moneda de canvi habitual ha sigut ingent i es clar aquesta no s'escapa i es una més.

Ni el complement de la teràpia "audiovisual", ni el cat-english d'en Tarbet, aconsegueixen treure la funció d'una sensació de "dejaveu" que ens porta a rés. 

Llàstima, podríem aspirar a més.

Políticament Incorrecte

Torna al teatre barceloní Políticament Incorrecte i pels temps que corren, amb més vigència si cal.
Una obra senzilla, estructurada amb allò tant usat com es el joc de portes, gent que entra i surt, equivocs en les explicacions i situacions inversemblants estrafolàries.
No pretén pontificar, ni alliçonar ni marcar tendència, tant sols fer riure i amb la que cau, si et pots permetre el luxe de riure un parell d'hores i oblidar-te del que hi ha fora, son ben aprofitades.
Sense cap mena de dubte de visió INDISPENSABLE.

Impressionistes a Caixa Forum

Encara fins al 12 de febrer, esteu a temps de poder gaudir de la col·lecció privada dels Clark d'impressionistes. Realment es un recull impressionant, Renoir, monet, Cezanne, Degas, Gaugin i alguna descoberta, al menys per mi com es en Giovanni Boldini.
Tota una selecció que va des de el paisatge, retrats, natures mortes o escenes quotidianes. El recull de la parella Clark durant tota la seva vida, els va dur a atresorar una col.lecció avui per avui impagable. Es un luxe poder gaudir-la a Barcelona.