TOTAL RECALL

Aquesta es la viva demostració de que sovint, lamentablement massa sovint, els crítics de cinema son una colla de cantamanyanes i que les seves frustracions, manies i fòbies les transmeten a l'hora de fer les valoracions i crítiques d'una obra. Inclòs arribo a dubtar que moltes d'elles no estiguin fetes amb l'Ipaad a la falda des de casa, veient els "trailers".

Tenia una tasca feixuga aquesta pel.lícula, amb comparació amb l'original, que sense saber exactament perquè s'ha convertit en una obre de culte (caldrà revisar aquest concepte).

Per mi la valoració es molt bona, una atmosfera més a lo Blade Runner, on sempre plou i tot es fosc i un argumentari, ben lligat oferint variacions respecte a l'original que donen moltes possibilitats.

A tenir en compte en especial el final, donat els temps que vivim, la colònia, que està explotada i amenaçada contínuament per la metròpolis, aconsegueix la llibertat just avanç de ser envaïda per l’exèrcit opressor.....not coment.

Apa , agafeu les crispetes (de casa que estan molt cares) i al cinema que si agafeu un passi tipus Yelmo cines, per 5,5 € teniu pelis i el més d'octubre sessions de pel.lícules dels últims 9 mesos a 3€. NO HI HA EXCUSA.

 

TITANIC al nautic

Certament val la pena anar a aquest muntatge museístic del que està considerada la major desgracia en la navegació comercial. Tenia interès en poder veure el muntatge, més quan aquest estiu he pogut visitar el recent museu inaugurat a Belfast sobre el Titànic. A banda d'una diferencia obvia de dimensió, ja que allò es un museu on la proa del vaixell en dimensió real es la façana de l'edfici, aquesta es una mostra que incideix més en les diferents històries personal i els drames viscuts al voltant dels naufragi. Allà es una visió més general d'una societat, d'uns emprenedors, dels treballadors, de la creació del vaixell i del seu interior, passant per sobre en els fets més personals.

Un viatge al record de prop de dues hores, endollats a una audioguia i apa...anar fent.

RECFOMENABLE......crec que s'acaba ja.....

 

Querida Matilde

Comèdia blanca, agradable, amb pretesos tocs dramàtics associats a les vides dels personatges, estranys però units per un fil argumental. Potser una mica forçats alguns moments, però agradables.

Destacar una sensació personal... 33 anys després del meu inici en el mon del teatre, em retrobo de vell nou amb Lola Herrera, i queda el gust de que per algunes persones...el temps passa més lentament. Esplèndida com a persona i actriu...podria aplicar el mateix raonament que vaig fer, fa alguns comentaris amb en Josep Maria Pou, quan surten a escena omplen i enfosqueixen als qui els envolten. Recomanable, sense masses pretensions.

Teatro para pájaros

Acceptant que la sala Villarroel, té una clara vocació de presentar obres de autors novells i cies en creixement, aquest muntatge  dels sevillans Histrión, no passa d'un exercici endogàmic del mon dels creadors, que passa amb més pena que gloria i quan acaba, et queda aquella sensació que et porta a dir....i??

Poc més a dir... Que és molt

Lincoln

Si algun qualificatiu es pot aplicar a aquesta pel.lícula és el d’excessiva. Te bones intencions, bona línia argumental, però a mesura que avança, agafa una deriva de fantasia excessiva que desvirtua el conjunt. En especial l'escena del tren. Sang a dojo, amb coreografia de Leone o Peckinpah, arrelentint les escenes de lluita. Bona sessió, amb regust poc dolç

Los Mercenarios 2

Si t’agraden les pel·lícules de soroll, trets i herois anabolitzants, sens cap mena de dubte Los Mercenarios 2 es una pel·lícula imprescindible. A banda, hi ha un fet que honra a tots els actors que participen. És la seva professionalitat. Amb l’edat que la majoria d’ells tenen, altres actors actuarien amb desgana. Aquí es nota que la pel·lícula està rodada amb tot d’interès i s’agraeix la sornegueria que entre ells es porten, enfotent-se de la seva edat i inclòs dels personatges que ells mateixos han representat en altres pel·lícules. Efectes reals i poc ordinador pel mig .

Que en Van Damm, amb un aspecte demacrat participi i ho faci tant bé es tot un detall, ara esperar una tercera part on només caldrà acabar de convèncer a Bronson, Clint Eastwood i Steve, Seagal. Seria la repera¡¡¡¡

Prometheus

Una "precuela" com ara està de moda dir i que no es més que la pel.lícula que aniria abans de una sèrie de ple.lícules i om pensa...perquè cony no varen començar per aquesta???

La pel.lícula compleix les expectatives i ens retorna a l'ambient del primer Allien. Molts bons efectes, ambientació espectacular i es manté la tensió argumental fins al final. Alguns detalls ens recorda la sèrie en especial el cap del robot (perquè l'hagi vist ja sap que vol dir) i el infantó allien del final.

Dues salvetats...

Algú pot explicar-me que dimonis es l'escena d'inici amb el alienígena junt al salt d'aigua?

No trobeu que el viatge final de la protagonista demana algun detall més?

No us avorrireu i fins i tot donen ganes de recuperar la sèrie Allien.

El caballero oscuro

Magnífica tercera part del Batman d'en Nolan. Una pel.lícula compacta, des de principi a fi amb més de 3 hores de durada que passen com si rés, al menys pels afeccionats a aquest gènere. Acció a grapats, bons efectes i una bona llaçada de l'argument amb les dues pel.lícules precedents. Tot i que es diu que és la última...l'aparició del "noi meravelles" deixa les portes més que obertes.

Recomano, via you tube no es difícil, recuperar alguns d'aquelles sensacionals episodis del Batman televisiu amb les onomatopeies dels cops en pantalla, tot un "gustasso".

Sombras Tenebrosas

.

Un remake d'una sèrie americana, molt desconeguda aquí, tot i que vingui signada per en Tim Barton, no es cap garantia i si l'actor principal es en Johnny Depp, dona una mica de yuyu.

Una pel.lícula sense pena ni gloria, un entreteniment de diumenge tarda amb 4 crispetes. Allò que tenia que esdevenir una comèdia hilarant, deambula entre la nostàlgia i les escenes suposadament humorístiques massa preparades. No hi ha una línia que mantingui la rialla a la boca i sense acaba de decaure...llangueix suaument fins al final.

OBVIABLE....

Caixa Forum. Goya i Delacroix.

En els temps que corren, que t'ofereixin quelcom de franc sempra es un valor a tenir en compte. Si el que t'ofereixen a sobre es de la qualitat d'aquestes dues exposicions es quan el fet de perdre-les es imperdonable.

La primera i ja acabada...la de Delacroix. Una espectacular mostra de la feina d'aquest pintor on es poden veure algunes obres espectaculars i sovint amagades per la seva obra insigne de "La llibertat guiant al poble". Permet descobrir un pintor que està en la frontera amb el inici del impressionisme.

La segona, es un clàssic. Un bon recull de l'obra de Goya , amb "maja" inclosa i un exhaustiu recull de les postals pregravats en especial els desastres de la guerra, els capricis i tauromàquia. Mai està de més fer una revisió de la feina d'un home avançat al seu temps i maltractat per la seva època.

IMPRESCINDIBLES

MB3

Bona seqüela dels home de negre, mantenint la línia argumental de les dues anteriors. En aquest cop en Tommy Lee Jones té menys paper per raons obvies però es manté la diversió i els moments hilarants. Malgrat el que els gurus cinematogràfics diuen, es una pel·lícula molt recomanable i per aquells sensiblons del meu club....un final de traca.

Com diu un que jo conec....BO COLLONS¡

Celobert. Pou i Pou.

Es difícil actuar al costat d’en Josep Maria Pou,...bé al menys des de fora així ho sembla. Es un actor que omple tot l'escenari quan ell fa aparició, i no es una broma fàcil per la seva humanitat, es tant sols una apreciació objectiva. Ell desferma l'acció, la comèdia, el drama o la controvèrsia i fa rutlla l'obra.

Pocs son els actors que tenen aquesta capacitat i ell es un d'ells.

Celobert es el drama d'unes persones que durant anys avant posen el seu egoisme als sentiments i passats uns anys s'adonen del que han deixat escapar i el que es mes greu del que ja no poden recuperar.

Bona representació amb un Pou pletòric amb un paper de persona feta a si mateix i que arribat al estadi final de la vida procura recuperar allò que no va saber mantenir. Esplèndida la seva posta en escena. Roser Camí es l'actriu que li dona resposta i tot i la bona predisposició, en ocasions queda un xic poc creïble.

Cap problema en recomanar-la.

Parlour Song

No ha arribat a un mes en cartell. Tenia que estrenar-se a la Villarroel i es va fer al Goya on també la Verdú...va plegar sense pena ni gloria. La funció es allò que deien de l'aigua...insípida, incolora i inodora.

Res de res i ni el socorregut tema de les banyes i el sexe, dona "vidilla" a la funció.

Poc a dir. "Ni una mala palabra...ni una buena acción"...deia en Garcia.

De tot, el més trist es que aquesta funció es per obra i gracia de l'aposta del seu productor, el propi actor Negrí. No li ha sortit reeixida l'aposta encara que se li valora la seva valentia. La propera segur que si que li surt bé, allà estarem.

SAFE

El temps evoluciona i mentre llegim que en Stallone, està preparant una 5...o 6ena part d'en Rambo, un alumne avantatjat creix. Es en Jason Statham, que ja compartir pantalla amb el "iaio" Stallone als Mercenaris. Aquí dona vida a un (repetit) ex policia cansat de les corrupteles i que ha de protegir a una nena xinesa a la que la màfia rusa i xinesa de New York li volen fer la vida impossible per que al seu cap guarda una combinació de números. Com veieu tot arguments ja emprats però que ben cuinats i sense deixar aire als espectadors donen una bona diversió durant dues hores. Poc més a dir... Evasió, trets, cops i "justícia".

Apa....esperem als Mercenaris 2 de l'estiu....amb en Willis, Schwarzzenegger, Van Damme i Chuck Norris¡¡¡¡¡¡¡

Anem a fer cua?????

Burundanga

Es saludable per un país que durant anys ha estat sotmès a la tirania del terror, el poder entrar en un període on aquesta tirania  desaparegui i sense menysprear altres aspectes i conseqüències d'aquesta desaparició, es pugui comediar sobre aquest fet.

Es el cas de Burundanga on ETA forma part principal de la funció. Sense cap mena de dubtes, es d'aquelles funcions destinades a passar sense massa soroll i que acaben la temporada convertides en un gran èxit per l'acceptació del públic a uns plantejaments divertits al voltant del que sempre ha estat dramàtic.

La funció, amb un plantejament senzill, està ben lligada i estructurada. Tot i això, no es exagerat dir, que hi han dues funcions. Avanç i després de l'entrada en escena d'en Carles Canut. Tot ell omple l'escenari i no es una broma fàcil a la seva humanitat. Es un actor que fa bons als seus partenaires i dona a la funció dinamisme, profunditat i estructura. Ja sigui en un drama o en una comèdia, en Canut sempre ens dona aquest plus. Com ell a l'escena catalana ni han alguns més i sempre es de bon veure les seves actuacions.

Bona funció per distendrà i relaxar-se i riure sense complexes.

INCENDIS

Aquesta temporada, sembla bastant evident que hi hauran dos espectacles insignes, que son Agost i Incendis, després de la conclusió dels Miserables. Incendis. D'entrada accepto que soc reticent a funcions on la seva durada està per sobre de les dues hores, mes i quan es tracta d'una funció dramàtica. Penso que mantenir la tensió emocional amb un text especialment dur, més enllà de dues hores, es voler portar a l'espectador al límit de l'atenció i el interés.

En aquest cas, la proposta ens portava a 3h 15 minuts, que ja d'entrada dona respecte. Al final, va haver ressopo i van ser 3 hores 45 minuts.

La funció. Sota el meu criteri personal, pretendre que un text àrid, embolicat i dur com aquest, pugui mantenir l'atenció durant tres hores llargues de l'espectador es un supòsit agosarat. Certament el públic s'esforça en el intent, però a la funció, amb la seva durada inicial, li sobra una hora sense malmetre el contingut i el dramatisme del text.

Els actor. Especialment destacada es la feina de Clara Segura, que sargeix una creació convincent i profunda. El cas de Julio Manrique, sense desmereixer en vers a la Clara, si que dissona un xic, en especial en alguns quadres on surt la seva vesant més histriònica i excessiva. La resta del repartiment son merament d'acompanyament.

El text. La proposta que ens presenten porta a l'extrem les conseqüències de la guerra i de l'odi entre persones sovint d'una mateixa ètnia o país. Condensa tot el mal de la condició humana i situa en primer pla conceptes abstractes com l'odi, l'amor, la rencunia, el ressentiment, el perdó i l'oblit. Tots ells possibles protagonistes de tantes funcions teatrals com volguéssim representar.

Malgrat aquests aspectes menys lloables de l'obra que he expressat, sempre es lloable assistir a representacions que porten a l'escenari la feina de preparació que aquesta obra necessita.

Les barquetes a La Pineda de Vila Seca

A vegades "la vida te da sorpreses" com diu la cançó. Ha estat el cas que em va passar el passat divendres. Tenia uns actes a Reus i vaig agafar hotel a La Pineda de Vila Seca. Al arribar, el poble tot just comença a despertar-se de l'hivern i alguns locals preparen les gales per la "turistada" que arribarà aquesta setmana santa.

Era tard i després de deixar la bossa vaig pensar on dimonis aniria a dinar.

Tot just davant on havia aparcat es troba un restaurant amb cartell plens de tapes de bon aspecte, plats suggerents i cartells en rus.

Allà que m'hi poso, ja que eren quarts de 3 i la gana ja feia presencia.

La noia romanesa que em va atendre, em va oferir un menú de 18 € i vist que si triava un plat aniria a morir al mateix lloc em vaig decidir a acceptar. 4 primers i 4 segons. Trio... una amanida amb fruits secs i bacon torrat i...arrós amb llamàntol. Temptador si...temerari??

Bé, l'amanida gustosa, generosa en un plat tipus gibrella fons de disseny, anàvem bé...

Arribat al segon, amb surt amb la paella, l'arròs i mig llamàntol, per saber si el volia més caldos o més fet...

Collons quin arròs, quin llamàntol i quina afartada.

Vaig fer bon paper... de postres una mica (també exagerada) de meló i un café. 23 € amb dues cerveses.

Obligada migdiada i com un senyor.

Es diu Les barquetes a L'avinguda Pau Casals nº 45 de La Pineda, de traca i mocador.

Vaig repetir amb una colla de 35 la nit següent i les sensacions amb diferents plats van ser les mateixes.

Si esteu prop, val la pena sense cap mena de dubte.

VALLPARADIS COM CADA ANY.

Quan l'hivern encara es viu i alguns dies s'albira la primavera, es quan en el marc del Festival de Jazz de Terrassa, organitza el tradicional picnic de Vallparadis. Per qui no ho conegui us diré que el nom no enganya. Es exactament això, tirats a la gespa (cada cop menys gespa i més terra) en el parc de Vallparadis, assistim al ja tradicional concert on La Locomotora Negra obre la jornada i seguit dues actuacions més la completen. Tirats sobre mantes i lones, gaudim de la música i fem un entrepà o els mes agosarats, carreguen amb la nevera i la bossa i treuen la truita, el pollastre arrebossat i fins hi tot el vermut i el sifó.

Després sota el solet i engronxat per la música una migdiada i la sensació de que el país està ple d'actes culturals i lúdics que tant sols demanen les ganes de participar hi i el qui ho vulgui, una bossa amb un entrepà i una cervesa.

Cal dir que no sempre ha estat així i que en anys passats on la data de celebració era anterior en el més de març i el temps no acompanyava, la musica es gaudia embolicat amb una manta, un barret de llana i una bufanda...amb el “bocata” i la cervesa.

No ho oblideu, el proper més de març torna Vallparadis, com ja fa molts anys.

Racons de la Costa Brava

Fa un temps, en un comentari dins d'aquest blog, us vaig recomanar el Restaurant León de Llafranc. Avui em ve de gust fer-vos una recomanació d'un lloc emblema de la Costa Brava, de la zona més anomenada, del bressol de l'havanera. Un lloc on s'han reunit i es reuneixen tots aquells amants de l'havanera, el valset i els ritmes cubans. Un lloc on s'han format els més coneguts grups d'havaneres del país i que segueix sent, tot i el canvi de local i el augment d'espai, un racó entranyable, confortable i on et sents tractat com a casa.
Es tracta de La Bella Lola a Calella de Palafrugell. Dirigit amb a mestre per en Paco, podreu trobar refugi les fredes nits d'hivern i poder gaudir de sessions d'havaneres acompanyades de ron cremat o d'un mojito, les nits dels dissabtes.
Des de les torrades d’embotits, als pastissos freds, als peus de porc, les mandonguilles amb pèsols, els calamars farcits o les croquetes de carns d'olla.
Ah¡¡ No voldria passar per alt, que també es la catedral on ens reunim els "feligresos" les nits de Barça, intentant que el sopar vaigi avall.
No deixeu d'anar-hi.

IMPRESCINDIBLE

El invitado

Una més de les pel.licules d’espies, infiltrats, agencies d’intel·ligència, secrets amagats, dolents que no ho son tant i herois amb peus de fang. Aquesta pell.lícula es tot això a banda de trets, soroll i persecucions. Un parell d'hores amb crispetes. Recorda vagament als Burne i a altres pel.licules del ram.
Denzel Washington fer de dolent/bó ja madur.
Per espectadors sense grans ambicions

La mujer de negro

Ganes tenia de poder veure al Daniel Ratcliff en una pel.lícula allunyada del Potter. Aquesta pel.lícula, venia avalada pel retorn a la producció de cinema "de por" de la Hammer, que per aquells que ja pentinem algunes canes, es una referència en el cinema de classe B en especial per les recreacions de la obra d'en Poe fetes per Roger Corman amb un Vicent Price en plena forma.
La pel.lícula, recrea totes aquelles experiències de la "por tradicional". Casa vella, foscors, sorolls, nens, grinyols, imatges fantasmagòriques, espelmes i "sustos".
Ben estructurada, es suporta sense problemes, encara que potser una mica mes d’aprofundiment psicològic hagués estat bé.
Bon final¡¡¡ En Ratcliff??? Prou bé, creïble tot i que es massa jove pel paper que fa. El doblatge???? De puta pena. Aquells que heu patit el doblatge del Resplandor, sabeu a que em refereixo.
Recomanable

Pel davant....

Amb endarreriment, doncs també treballo una mica, però vaig poder assistir a la reedició de la funció Pel davant i pel darrera. Ara no seré jo qui em faci l'erudit. Una funció amb una única intenció que es divertir, tot i això, des de el meu modest punt de vista, el teatre "de riure", sempre comporta aquella sensació que et trobes quan arribes al teatre que es que avanç de començar, tothom ja està rient i això porta a la reacció oposada que et fa que cada cop et costi més riure.
Es una funció divertida, amb moment hilarants, però que potser necessita un rentat de cara profund on els actors no siguin tant extrems en les seves actuacions. Potser unes actuacions amb tendència seriosa portaria a una representació més divertida si escau.

Recomanable, ara que faran "bolos" per comarques.

Janis Ian a la sala Apolo

Aquesta setmana en varen invitar a un concert a la sala Apolo. Un concert al que vaig anar sense saber ni on ni que anava a veure. Arribat a la porta, i vistes les entrades...seguia sense saber qui dimonis anava a veure.

La primera sorpresa va ser que una sala on habitualment toca gent "peluda", DJ's de fama o salseros incorruptes, a la cua el mes jove podia ser el meu pare, en pau descansi, bé potser exagero, el meu germà...gran i això ja em va fer sospitar que de "peluts" i soroll en tindríem poc.

Un cop acomodats en la sala, cada un on va voler o poder i després d'una hora d'espera, en un escenari nu, només guarnits amb unes senzilles flors i dues guitarres, va aparèixer la cantant. Es clar, si el públic estava mes proper al Inserso que al carnet Super 3, era d'esperar que la cantant seria de la generació.

Així mateix, una senyora propera als 60 anys que lluïa una enorme escarola grisa on fa anys va lluir una perruca "Jackson five negre" i sommi, entre l’especiació de la "clientela", que semblava ser, que ells si sabien que anaven a veure.

Bé, la conyeta ha estat divertida. A ser sincer per tenir 60 anys, la veu en qualitat i claredat es espectacular, tot i que es clar, la potència , de la que dubto mai hagi estat una superdotada , s'enrresenteix.

Dues parts de 45 minuts, tres visos i un continuo "feed back" amb el públic, això si amb anglès-americà, tot i que suficientment clar i entenedor...bé per mi una mica.

Un reguitzell de cançons que ens evoquen el folk americà, cançons suaus, d'aquelles que es xiuxiuejant a cau d'orella i una hemorràgia de sentiments i vivències.

Poques llicències a la galeria a banda d'alguns sols de guitarra "blusistics" i una cançó final a pel sense micro.

Tot i ser desconeixedor de la seva carrera i obra, fora d'un "gran hit", crec que l’únic, el concert no es va fer angoixós i va anar passant suau.

Potser en la discografia d'aquesta senyora, hi han temes una mica més rítmics però també potser volgudament, la seva tour es sensible i suau.

D'aquella generació, ens van arribar altres músics, Joan Baez, Dylan, PeterPaul & Mary, on el folck i la protesta era el fil argumental i ella no ha destacat tant com els anomenats....tot i que ha arribat fins aquí....

Bon regust, però no vaig sortir amb la necessitat de comprar la seva discografia.

Los Descendientes

Com diu el nom, Los Descendientes, es un descens al no rés. Una pel.licula amb un entramat com a mínim peculiar i amb un desenvolupament més que discutible. Ni tant sols en Clooney salva el "bodorrio". Algunes escenes ratllant lo delirant, com es la festa d'amics a casa m’entres la dona es mora a l'hospital en plena disbauxa de tiberi per al final explicar-ho als invitats, farts com a "truges".També es peculiar la busqueda de l'amant de la dona i algunes actituts de la filla.
Una fotografia (imatges de Hawaii) volgudament desagradables i un "poti poti" de circumstàncies paral·leles a l'argument central sense cap fil conductor mitjanament sòlid i relligat amb goma escuma.
A agrair que no derives la situació en un drama lacrimogen.
Esperem una propera oportunitat per en Clooney.

Milleniuem. Els homes....

Després dels llibres i les versions escandinaves, tenia ganes de veure la versió americana, en especial per en Daniel Craig, que es un actor que em va convèncer amb en Bond tot i les meves reticències. Un cop més una actuació sòlida, millor que la del seu homòleg escandinau que presentava un paper de persona més derrotada i tova.

La seva actuació es excelent, de la ma de la de Rooney Maara que sargeix una Salander espectacular, freda i càlida a l'hora, distant i propera. Una mica més de dues hores que mantenen el interés, si l'escurcen 20 minuts tampoc passa rés però sembla que ara si una pel·lícula no passa de les dues hores ja no es bona.

A mancar, explorar una mica més amb la relació del Craig amb la seva sòcia i la relació entre els Vanger i la revista.

Sense dubte si algun cop has estat interessat en la saga Millenium es INDISPENSABLE, sinó, t'agradarà.

L'any que ve serà millor

Ja comença a ser un argument massa repetitiu, una estructura massa repetitiva, uns escenaris massa repetitius i unes conclusions buides. Una funció que examinada como una singularitat, tindria una bona valoració, des de que en Joel Joan, en "Lopes" i companyia varen fer "Tenim un problema", la quantitat de representacions que mostren dus parelles o dues i mitja o un trio i un amic o tres gays i un col.lega, que estan mig embolicats i el joc de les banyes es moneda de canvi habitual ha sigut ingent i es clar aquesta no s'escapa i es una més.

Ni el complement de la teràpia "audiovisual", ni el cat-english d'en Tarbet, aconsegueixen treure la funció d'una sensació de "dejaveu" que ens porta a rés. 

Llàstima, podríem aspirar a més.

Políticament Incorrecte

Torna al teatre barceloní Políticament Incorrecte i pels temps que corren, amb més vigència si cal.
Una obra senzilla, estructurada amb allò tant usat com es el joc de portes, gent que entra i surt, equivocs en les explicacions i situacions inversemblants estrafolàries.
No pretén pontificar, ni alliçonar ni marcar tendència, tant sols fer riure i amb la que cau, si et pots permetre el luxe de riure un parell d'hores i oblidar-te del que hi ha fora, son ben aprofitades.
Sense cap mena de dubte de visió INDISPENSABLE.

Impressionistes a Caixa Forum

Encara fins al 12 de febrer, esteu a temps de poder gaudir de la col·lecció privada dels Clark d'impressionistes. Realment es un recull impressionant, Renoir, monet, Cezanne, Degas, Gaugin i alguna descoberta, al menys per mi com es en Giovanni Boldini.
Tota una selecció que va des de el paisatge, retrats, natures mortes o escenes quotidianes. El recull de la parella Clark durant tota la seva vida, els va dur a atresorar una col.lecció avui per avui impagable. Es un luxe poder gaudir-la a Barcelona.

ES CAR EL TEATRE??

Sovint, el fet que vagi a varies inclòs moltes funcions de teatre, fa que rebi alguns comentaris sobre el cost que suposa poder fer-ho. Per suposat, anar al teatre es car, molt més que el cinema, per exemple. Això comparant entrada per entrada. Ara, jo us faré una reflexió i una invitació.
La reflexió es que es valori la feina del teatre en ver a la feina del cinema, no el cost que representa portar al efecte cada una de les obres, sinó la feina que representa pels actors teatrals, el posar-se al judici públic cada una de les funcions que puja el teló tinguin 1000 espectadors o 10 com a mi m'ha passat anar a funcions on estàvem en família.
La invitació es per desmentir el considerat preu alt del teatre.
Us invito a fer-vos mecenes del teatre Romea. Ser mecenes d'or comporta un cost de 380,00 € anuals i com a contrapartida a banda de la satisfacció de ajudar a mantenir el teatre català, hi han dues entrades per cada una de les funcions dels teatres Romea, La Villarroel, Goya i Comtal, a banda de diferents activitats, tallers i conferències sempre interessants.
Si feu números veureu que ja no hi ha diferència amb el cinema, això si, sense crispetes.

El apagón

Aquestes festes nadalenques, he aprofitat per anar a veure una funció que s'acabava al teatre Comtal. Tot i que ja està fora de cartellera, voldria a banda de fer un petit comentari, fer una reflexió. La funció es el típic vodevil amb portes, situacions s grotesques, equivocs i ja està. Apreciar l’intel·ligent us del llum per fer "el apagón" de forma que quan es suposa que no hi ha llum, l'escenari està amb llum i els actors han d'actuar com si ho fessin a les fosques.
Entretinguda i blanca.
El comentari ve amb la següent apreciació que he pogut sentir en diverses funcions que venen diguem, de "las españas". Independentment de la qualitat i la bona feina o no dels actors, el teatre que es fa fora de casa, te un aire molt diferent al que a Catalunya agrada. Sovint son funcions on els actors sobre actuen i la seva feina es molt artificial, sobre tot quan  es tracta de comèdies i vodevils, cosa que no passa en la comèdia catalana on tot sembla com més natural.
M'agradaria conèixer la vostre opinió.

Inmortals

Més efectes especials i manipulació informàtica, Photoshop i més coses, efectes tendents a donar-li un aire de còmic, com ja s'ha fet amb Beowoulf o 300. A banda d'aquestes consideracions, acció, soroll, morts, sang i fetge...potser una mica massa i la lluita entre els deus, els humans i els titans en un suposat inici de la civilització en terres hel·lenes.
Més entreteniment, més crispetes i més coca cola. ja veieu que poques complicacions que la vida ja en les porta de franc.
Una mica de Teletienda, els cinemes Yelmo, d'allà on siguin, "baratos", molt "baratos" i si agafes el pac cap de setmana que son 8 entrades que durant 8 setmanes, molt més "baratos". A tenir en compte a l'hora de triar cinema. Les crispetes, això si, cares de collons, un pack crispetes més coca cola, mida més petit, costa més car que l'entrada del cinema,

Sherlock Holmes

Després de temps d'esperar a questa segona part, ja sabem que ara amb els trailers promocionals l'espera es fa llarga, arriba la continuació d'en Sherlock Holmes, amb entre altres, la presència del malvat dolentíssim d'en Moriarti i la "Millenium" Naomi Rapace. Bé una bona pel.licula, com deia la meva iaia, de lladres i serenos. Acció, efectes especial (que no faltin) una mica de “socarroneria”, humor fi i tot ben preparat per la tercera part. Haurà mort en Moriarti????
Un bon exercicis d'entreteniment, crispetes i coca cola
Sabeu, segueixo estan enganxat a la versió en sèrie televisiva d'en Jeremy Bret, un Sherlock com cal.

2012 BON ANY PER TOTHOM

Comença un nou any ple d'il.lusions, desitjos i esperances....una mica monya? Si però a vegades toca.

Es bo començar l'any amb música i ja comença a ser una tradició, fer ho a la Jazz cava de Terrassa, on sempre, la tarda del dia 1 de gener, s'acostuma a oferir un concert de jazz-amable, i que sempre presenta o un dels grups reconeguts del país o un grup-puzzle, format per músics destacats de les formacions que omplen el país de bona música.

En aquest cas, sota el nom de Campanades Jazz Band, ens van muntar un sextet espectacular amb noms destacats com el mestre Josep Mª Farràs, el contrabaix Artur regada de la Vella, l'Oscar Font, trombó de la Locomotora, Oriol Romaní reputadíssim clarinetista, Adrià Font a la bateria, com des de fa 35 anys i Federico Mazzanti, a qui desconeixia i que em va causar una gran sorpresa per la seva sobrietat al piano.

Música a dojo, fent un recorregut per els ritmes més animats del jazz des de el ragtime, fins a espirituals, tot amanit amb els tocs d'humor de l'Oscar Font i les seves divertides adaptacions en català dels clàssics.

La jazz cava es un espai que sobte per la seva confortabilitat i on anar a prendrà una copa i sentir bona música es un tot un i que sovint es dels llocs oblidats a l'hora de les recomanacions de lleure... potser ja els hi va be ... jajajaja.

El cert es que sempre es un plaer anar-hi.

A millorar... podrien fer “mojitos i caipirinhas” i les entrades per caixer o internet seria una millora interessant.