Les barquetes a La Pineda de Vila Seca

A vegades "la vida te da sorpreses" com diu la cançó. Ha estat el cas que em va passar el passat divendres. Tenia uns actes a Reus i vaig agafar hotel a La Pineda de Vila Seca. Al arribar, el poble tot just comença a despertar-se de l'hivern i alguns locals preparen les gales per la "turistada" que arribarà aquesta setmana santa.

Era tard i després de deixar la bossa vaig pensar on dimonis aniria a dinar.

Tot just davant on havia aparcat es troba un restaurant amb cartell plens de tapes de bon aspecte, plats suggerents i cartells en rus.

Allà que m'hi poso, ja que eren quarts de 3 i la gana ja feia presencia.

La noia romanesa que em va atendre, em va oferir un menú de 18 € i vist que si triava un plat aniria a morir al mateix lloc em vaig decidir a acceptar. 4 primers i 4 segons. Trio... una amanida amb fruits secs i bacon torrat i...arrós amb llamàntol. Temptador si...temerari??

Bé, l'amanida gustosa, generosa en un plat tipus gibrella fons de disseny, anàvem bé...

Arribat al segon, amb surt amb la paella, l'arròs i mig llamàntol, per saber si el volia més caldos o més fet...

Collons quin arròs, quin llamàntol i quina afartada.

Vaig fer bon paper... de postres una mica (també exagerada) de meló i un café. 23 € amb dues cerveses.

Obligada migdiada i com un senyor.

Es diu Les barquetes a L'avinguda Pau Casals nº 45 de La Pineda, de traca i mocador.

Vaig repetir amb una colla de 35 la nit següent i les sensacions amb diferents plats van ser les mateixes.

Si esteu prop, val la pena sense cap mena de dubte.

VALLPARADIS COM CADA ANY.

Quan l'hivern encara es viu i alguns dies s'albira la primavera, es quan en el marc del Festival de Jazz de Terrassa, organitza el tradicional picnic de Vallparadis. Per qui no ho conegui us diré que el nom no enganya. Es exactament això, tirats a la gespa (cada cop menys gespa i més terra) en el parc de Vallparadis, assistim al ja tradicional concert on La Locomotora Negra obre la jornada i seguit dues actuacions més la completen. Tirats sobre mantes i lones, gaudim de la música i fem un entrepà o els mes agosarats, carreguen amb la nevera i la bossa i treuen la truita, el pollastre arrebossat i fins hi tot el vermut i el sifó.

Després sota el solet i engronxat per la música una migdiada i la sensació de que el país està ple d'actes culturals i lúdics que tant sols demanen les ganes de participar hi i el qui ho vulgui, una bossa amb un entrepà i una cervesa.

Cal dir que no sempre ha estat així i que en anys passats on la data de celebració era anterior en el més de març i el temps no acompanyava, la musica es gaudia embolicat amb una manta, un barret de llana i una bufanda...amb el “bocata” i la cervesa.

No ho oblideu, el proper més de març torna Vallparadis, com ja fa molts anys.

Racons de la Costa Brava

Fa un temps, en un comentari dins d'aquest blog, us vaig recomanar el Restaurant León de Llafranc. Avui em ve de gust fer-vos una recomanació d'un lloc emblema de la Costa Brava, de la zona més anomenada, del bressol de l'havanera. Un lloc on s'han reunit i es reuneixen tots aquells amants de l'havanera, el valset i els ritmes cubans. Un lloc on s'han format els més coneguts grups d'havaneres del país i que segueix sent, tot i el canvi de local i el augment d'espai, un racó entranyable, confortable i on et sents tractat com a casa.
Es tracta de La Bella Lola a Calella de Palafrugell. Dirigit amb a mestre per en Paco, podreu trobar refugi les fredes nits d'hivern i poder gaudir de sessions d'havaneres acompanyades de ron cremat o d'un mojito, les nits dels dissabtes.
Des de les torrades d’embotits, als pastissos freds, als peus de porc, les mandonguilles amb pèsols, els calamars farcits o les croquetes de carns d'olla.
Ah¡¡ No voldria passar per alt, que també es la catedral on ens reunim els "feligresos" les nits de Barça, intentant que el sopar vaigi avall.
No deixeu d'anar-hi.

IMPRESCINDIBLE

El invitado

Una més de les pel.licules d’espies, infiltrats, agencies d’intel·ligència, secrets amagats, dolents que no ho son tant i herois amb peus de fang. Aquesta pell.lícula es tot això a banda de trets, soroll i persecucions. Un parell d'hores amb crispetes. Recorda vagament als Burne i a altres pel.licules del ram.
Denzel Washington fer de dolent/bó ja madur.
Per espectadors sense grans ambicions

La mujer de negro

Ganes tenia de poder veure al Daniel Ratcliff en una pel.lícula allunyada del Potter. Aquesta pel.lícula, venia avalada pel retorn a la producció de cinema "de por" de la Hammer, que per aquells que ja pentinem algunes canes, es una referència en el cinema de classe B en especial per les recreacions de la obra d'en Poe fetes per Roger Corman amb un Vicent Price en plena forma.
La pel.lícula, recrea totes aquelles experiències de la "por tradicional". Casa vella, foscors, sorolls, nens, grinyols, imatges fantasmagòriques, espelmes i "sustos".
Ben estructurada, es suporta sense problemes, encara que potser una mica mes d’aprofundiment psicològic hagués estat bé.
Bon final¡¡¡ En Ratcliff??? Prou bé, creïble tot i que es massa jove pel paper que fa. El doblatge???? De puta pena. Aquells que heu patit el doblatge del Resplandor, sabeu a que em refereixo.
Recomanable

Pel davant....

Amb endarreriment, doncs també treballo una mica, però vaig poder assistir a la reedició de la funció Pel davant i pel darrera. Ara no seré jo qui em faci l'erudit. Una funció amb una única intenció que es divertir, tot i això, des de el meu modest punt de vista, el teatre "de riure", sempre comporta aquella sensació que et trobes quan arribes al teatre que es que avanç de començar, tothom ja està rient i això porta a la reacció oposada que et fa que cada cop et costi més riure.
Es una funció divertida, amb moment hilarants, però que potser necessita un rentat de cara profund on els actors no siguin tant extrems en les seves actuacions. Potser unes actuacions amb tendència seriosa portaria a una representació més divertida si escau.

Recomanable, ara que faran "bolos" per comarques.