El rei "Leon" i les estrelles Michelin

Avui que s'han publicat, les actualitzacions de les estrelles Michelin, als restaurants d'elit del país, m'agradaria fer un comentari en vers això. Per sort, el país compte amb professionals destacats en moltes de les disciplines de l'art, els fogons, la ciència i la tecnologia i el seu treball es reconeix amb premis i distincions. Dins d'aquetes elits, es troben els restaurants i més encara els cuines que governen a les seves cuines.
La guia Michelin d'estrelles, durant anys, es va convertir en una ensenya de qualitat, tot i que bàsicament era una forma més del "chauvinisme" francès per promocionar els seus restaurants i la seva "cuissine" deixant les deixalles per la resta del mon. Això ha anat modificant-se per la feina destacada dels cuines del país que sovint han eclipsat als cuiners del país veí.
El que durant anys ha estat un reconeixement prestigiós, comença a estar amb quarantena, pels criteris erràtics a l'hora de treure i posar estrelles als restaurants, restaurants que es converteixen en temples dedicats a la cuina de disseny on el comú dels mortals ens costa accedir-hi i on lo normal es demanar taula per 6 mesos enllà.
Aprofitant la concessió d'una estrella al restaurant Casamar de Llafranc, m'agradaria fer una menció i recomanació, d'un restaurant també a Llafranc. No té estrelles Michelin, ni es de disseny, ni té un cuiner mediàtic, però després de més de 30 anys, segueix atenent a la seva clientela, entre la que m'honoro considerar-me, amb la mateixa dedicació. Les "mestresses" de la casa, mare i filla,  governen en un petit menjador i procuren encabir sempre a tothom que si acosta, tenint sempre una paraula agradable.
Tot l'any obert, inclòs en caps de setmana freds d'hivern, saps que al León, trobaràs una taula amiga i sempre amb el menjador ple de clients...habituals.
Especialista amb arrossos, destacar un fabulós arròs negre i un singular entremès de marisc que es posa la mar de bé avanç de atacar l'arròs. No ho dubteu, potser no té el "glamour" de les estrelles Michelin, però té el regust de una vida dedicada a la restauració, als clients-amics i a promocionar la costa brava i la cuina catalana.

Qui té por de Virginia Wolf

Un cop més, ens trobem davant d'aquells moments que el teatre conjunta actors i obra. La programació d'aquest clàssic, estava ja en l'agenda dels bons afeccionats al teatre i es que tenir en el mateix escenari a Emma Vilarasau i a Pere Arquillué, d'entrada i per si sols son ja una atracció. Si a sobre, interpreten el clàssic cinematogràfic l’espectació es màxima.
I per sort, en aquesta ocasió, l’espectació va correspondre amb el resultat. Dues hores de duel interpretatiu ma a ma, acompanyats correctament de Mireia Aixalà i Ivan Benet, que donen bon contrapunt als primers.
La dinàmica del joc, la dicotomia amor-odi entre els personatges i les frustracions mes profundes cada un d'ells, omple l'escenari i tot i la divertida posta en escena, l’agró dels sentiments, traspua cada una de les frases i dels mots dels personatges.
No es una funció fàcil, ni per l'argumentari, ni per la duresa dels plantejaments, però es una funció de les que no és pot un queixar. Teatre en essència, sentiments a flor de pell, actuacions desbocades i entrega total dels 4 actors, que reben la seva recompensa amb el reconeixement del públic.
Molt recomanable per amants del teatre pur.
Poc recomanable per ànimes sensibles.

Un golpe de altura... crispetes

Una pel·lícula de les moltes que ens envia la indústria nord-americana, sense pretensions, però que ocupa una tarda de cinema, de crispetes i de coca cola. Ben Stiller y Eddie Murphy sargeixen una pel·lícula coral amb un bon ritme i un argument..."patillero", però que cony, això es cinema. Divertida i entretinguda a parts iguals.
Destacar un Alan Alda, ja amb una edat, i que dona el contrapunt amb una creació de "villà" adequat als temps que corren.
No tot a de ser Bergmann's i Von Trier's.

Tintín versus Tintín

Esperava amb recel la proposta de Spilberg en la seva adaptació de Tintin. Malgrat el que s'ha dit a tertúlies i debats, l'adaptació de Spilberg es de tres llibres d'Hergè i no només El Secret del unicorn i el Tresor de Rakham el roig, sinó també d' El cranc de les pinces d'or.
Per aquells com jo mateix, que ens agrada Tintin tal hi com el van crear i que ha format part d'uns moments especials de la meva vida, l'adaptació cinematogràfica, traeix en alguns aspectes l'original. El primer aspecte lamentable, es l’absència del professor Tornasol, clar protagonista del Tresor de Rakham el roig i el seu submergible-tauró.
El segon es la barreja dels tres llibres, una mica embolicada, amb salts d'argument, tant sols justificats pel desenvolupament dinàmic de la pel.lícula. El tercer aspecte, menys destacable, però interessant, es que considerant la metòdica emprada per crear la pel·lícula, el recobriment animat dels personatges reals, es fa amb un excés de "nas" en la majoria de personatges, uns nassos prominents i no ser si volgut o no, es remarca la asexualitat d'en Tintin que tants debats ha comportat.
La pel·lícula es un treball tecnològic excepcional i d'un ritme trepidant, tot i potser li sobren 15 minuts de "cinta".
Spilberg ha amenaçat en seguir interpretant els "Tintins", a veure si no inventa mes trames que las ja creades per Hergè.
Recomanable, en especial si no ets Tintinofil.

Dogville perpetra Dogville

La Fundació Romea, ha tingut enguany la ben pensada de programar uns "tickets" cinema-teatre / teatre-cinema. En la primera, ens hem trobat amb Dogville. Per aquells que desconeixíem, la feina de Lars Von Trier, començar per Dogville, en versió original .... 3 hores de cinema, sembla a priori un plat de difícil digestió. Rés més lluny de la realitat. Tot i la contundència de la pel.licula, aquesta es mostra entenedora, assequible i sense complicat viaranys que destorbin el seguir la trama. L'escenografia sobta d'inici però als minuts de la projecció, ja forma part del que estàs veient i clar, si a sobre has d'anar llegint per un seguiment complert, l'escenografia passa a segon terme. Memorable Nicole Kidmann i gratificant conèixer una cara diferent de Paul Bettany. Remarcar la magnífica nuesa de les personalitats de cada personatge que Von Trier ens regala i un final digne d'una pel.licula com aquesta. Lamentar que a les 22:30h, ja no em quedaven forces per seguir la tertúlia amb la directora del muntatge teatral, que de ben segur va ser de categoria.

Al dia següent, després del bon gust de boca que va deixar la pel.licula, vaig assistir al teatre Romea, espectant per considerar, agosarat el portar a les taules, una pel.licula complicada com aquesta. A la companyia Rayuela, li precedeix la seva bona i premiada feina amb altres muntatges i això donava una curiositat malsana per veure que ens oferirien.

Aquí, em punxat¡¡

La proposta, almenys va ser agosarada, però tant sols amb cadenes i cistells penjats del sostre no s'aconsegueix teixir una bona funció. La música en directe en alguns moments distorsiona el seguiment d'una trama dramàtica "in crecendo" i que acaba semblant una festa de la facultat. El plantejament grinyola i la estricta observació del text de la pel.licula, topa amb una aplicació teatral dispersa i difusa en el que tot està prou barrejat i on es troba a faltar la descripció minuciosa que Von Trier fa de les personalitats, que aquí passen més desapercebudes. Per acabar de perpetrar la funció, el final, transforma una escena impagable amb en James Caan com a "Gran cappo" en una parodia de "La escopeta nacional" on per un moment em va semblar que en Jose Sazatornil irrompia a l’escenari amb l'escopeta. Ni tant sols l'esforç de Marta Ruiz de Viñaspe en una  Grace Mulligan molt creïble, edulcora el mal gust que va deixar l'estrena de Dogville al Romea. Llàstima, perquè les expectatives eren altes , tant com la decepció.

L'any que ve serà millor

A vegades, les perspectives d'una funció, porten a prendre actituds davant aquestes obres que no ens deixen captar tot el que se’ns ofereix. Aquesta potser es una d'aquestes obres, que inciten, sota la presentació de comèdia a tenir una presencia menys "erudita" amb el que anem a veure. "Craso error". certament, "L'any que ve serà millor" es una comèdia que busca el divertiment, el somriure i el riure franc en totes les seves propostes i darrera un seguit de números que entrelliguen les tristes vides de 4 dones amb punts de vista i situacions diferents, hi han reflexions que potser el dinamisme de l'obra no deixar pair, però que son plat que deixa bon regust "postrer".
Acció desenfrenada, diàlegs vius i situacions a vegades bojes, però que , tot i la visió femenina, no feminista, son d'aplicació en allò que ens ateny, també als homes. Destacar a Alba Florejachs per sobre de les demés sense menys prear la feina de les seves companyes de repartiment.
Altament recomanable per una tarda de bon i divertit teatre.
Ah¡¡ Per cert. M'agradaria comentar un aspecte que es divertit si més no. Sempre m'agrada definir el teatre dels diumenges, com les funcions de les iaies, perquè es quan més en trobo als teatres. Aquesta situació crea una atmosfera , jo diria , que ...casolana.

Prou

D’ençà de fa uns anys, els nostres escenaris, s'han fet grans i això a banda de copsar-se amb el nivell de les funcions que es representen, es veu també amb el increment d'escenes truculentes, sexuals i de l’ús de mots més o menys malsonants o desagradables. Encabit dins d'una representació, casi tot es acceptable i tant sols aquelles persones d'ànima més sensible, poden veure’s "agredides".
Tot i això, no sent jo una persona d'ànima sensible, hi ha un fet que considero inacceptable i que sovint esdevé en els nostres escenaris. Aquest cap de setmana en doble ració als Miserables i a Llum de Guardia.
Es el fet d'emprar el mot subnormal per insultar algú o com a concepte menyspreant.
Amb la riquesa del català i del castellà, cap director tindria que veure’s rebaixat a emprar aquest mot i el públic deuria menys prear a qui ho faci.
Les persones que abans anomenàvem subnormals, tants sols son persones diferents a la resta, rés més.