DON GIOVANNI A PALAMOS. PALAMOS DIGITAL UN BLUFF.

El passat dia 7, vaig assistir als cinemes Arinco-Kyton de Palamós a l'estrena de la temporada del teatre de l'òpera de Milà. La funció era  Don Giovanni i suposadament s'emitia en HD. El cert es que la sonorització i la imatge no era la més adequada, però desprès de 3 o 4 mini talls d’àudio, la funció va tirar endevant. Quan faltaven 5 minuts d'òpera, després de la mort de Don Giovanni, en el número final, es va tallar la connexió i ens van deixar sense el final i sense l'aparició dels artistes a escena. Un nyap de collons¡ Com  a única explicació es va dir que la senyal es va tallar i apa, cap a casa, sense més. Considerant que l'entrada tenia un cost elevat per lo que ens van oferir, si a sobre et tallen la funció, es simplement inadmissible.

No vaig rebre ni cap explicació ni cap oferiment de compensació pel desastre, serveixi aquest escrit com a dret al pataleig i a la critica d'empreses sense mitjans que volen fer coses per lo que no estan preparades.

Palamos digital, no és una empresa seriosa, es tant sols una cortina de fum, moltes coloraines i poc més.

CERTIFICAR A BANDA... QUE A TOTHOM LI VA SEMBLA LA MAR DE BÉ... AL.LUCINANT¡¡¡¡

CONCHA AL GOYA

Un nou cas del que no hi ha que fer quan es va a veure un espectacle. Ni pensant que es tenen tots els arguments, valorar el que no s'ha vist. D'entrada anar a veure a la Concha Velasco, no estaria dins de la meva llista de preferències teatrals. Tant sols el fet que vingués dirigida per en Josep Mª Pou em donava certa credibilitat a un producte que temia s'ajustés massa als gustos... "mesetarios".

Cal entonar el "mea culpa", perquè l'espectacle vist al Goya es un compendi de teatre pur en esencia, de diàleg despullat de floritures i de com una senyora de 72 anys pot recrear en dues hores part de la seva extensa vida professional, amb sentiment, amb emoció, amb comèdia, amb drama, amb força, amb música, però sobre tot amb connexió amb la platea.

Es evident que la veu que té, ja no li permet masses artifics cantant, però la seva forma de transmetre amb la paraula, encara guarda tota la seva essència.

No ser on cal anar a picar, però un  Tenorio amb en Pere Arquillué i la Concha Velasco, faria enfonssar el teatre.

Quina diferencia de connexió, com deiem amb el Sr. Conte. Que senzill es dir bona tarda Barcelona...

PAOLO CONTE A L'AUDITORI

Amb l'aforament completament exhaurit  i amb un públic amb ganes de deixar-se guanyar avanç de començar, es va presentar Paolo Conte amb una orquestra de deu components repartits entre corda, metall i percusió. Avanç de res m'agradaria començar per aquesta orquestra, que anomeno així per no desmereixa.la anomenant-la banda. Certament espectacular, no solsament amb el treball coral, sino amb les individualitats. Seria injust destacar algun component, però l'acordeonista, el violinista i els "guitarres", realment espectaculars.

Com haureu adivinat, parlar d'un concert d'en Paolo Conte, començant per l'orquestra, vol dir alguna cosa.

Certament els anys no pasen en va, tot i que després d'una primera part sense masses emocions, a la segona es va entonar una mica. Mes arrossegador que mai en el su cantar, va anar desgranant cada una de les peces, espectacularment arropat per la banda. Un concert que en poques i comptades ocasions va aconseguir realment connectar amb el públic. Un parell de "bis" per contracte i apa, cap a casa.

Ni un bona nit ni un adeu, ni una sola frase de complicitat amb la gent que havia pagat entre 40 i 1100 € per anar a veure'l. Feina feta, feina cobrada. Com deia aquell, "ni una mala palabra, ni una buena acción".

Es una llàstima...suposo que quan en Paolo s'arrosegava per clubs de mala mort ell i el seu piano, de ben segur li agradava l'escalfor de la gent i s'apropava, l'edat tot ho canvia.
Tot i així calia anar perqué no ser si hi hauran masses més ocasions...

El rei "Leon" i les estrelles Michelin

Avui que s'han publicat, les actualitzacions de les estrelles Michelin, als restaurants d'elit del país, m'agradaria fer un comentari en vers això. Per sort, el país compte amb professionals destacats en moltes de les disciplines de l'art, els fogons, la ciència i la tecnologia i el seu treball es reconeix amb premis i distincions. Dins d'aquetes elits, es troben els restaurants i més encara els cuines que governen a les seves cuines.
La guia Michelin d'estrelles, durant anys, es va convertir en una ensenya de qualitat, tot i que bàsicament era una forma més del "chauvinisme" francès per promocionar els seus restaurants i la seva "cuissine" deixant les deixalles per la resta del mon. Això ha anat modificant-se per la feina destacada dels cuines del país que sovint han eclipsat als cuiners del país veí.
El que durant anys ha estat un reconeixement prestigiós, comença a estar amb quarantena, pels criteris erràtics a l'hora de treure i posar estrelles als restaurants, restaurants que es converteixen en temples dedicats a la cuina de disseny on el comú dels mortals ens costa accedir-hi i on lo normal es demanar taula per 6 mesos enllà.
Aprofitant la concessió d'una estrella al restaurant Casamar de Llafranc, m'agradaria fer una menció i recomanació, d'un restaurant també a Llafranc. No té estrelles Michelin, ni es de disseny, ni té un cuiner mediàtic, però després de més de 30 anys, segueix atenent a la seva clientela, entre la que m'honoro considerar-me, amb la mateixa dedicació. Les "mestresses" de la casa, mare i filla,  governen en un petit menjador i procuren encabir sempre a tothom que si acosta, tenint sempre una paraula agradable.
Tot l'any obert, inclòs en caps de setmana freds d'hivern, saps que al León, trobaràs una taula amiga i sempre amb el menjador ple de clients...habituals.
Especialista amb arrossos, destacar un fabulós arròs negre i un singular entremès de marisc que es posa la mar de bé avanç de atacar l'arròs. No ho dubteu, potser no té el "glamour" de les estrelles Michelin, però té el regust de una vida dedicada a la restauració, als clients-amics i a promocionar la costa brava i la cuina catalana.

Qui té por de Virginia Wolf

Un cop més, ens trobem davant d'aquells moments que el teatre conjunta actors i obra. La programació d'aquest clàssic, estava ja en l'agenda dels bons afeccionats al teatre i es que tenir en el mateix escenari a Emma Vilarasau i a Pere Arquillué, d'entrada i per si sols son ja una atracció. Si a sobre, interpreten el clàssic cinematogràfic l’espectació es màxima.
I per sort, en aquesta ocasió, l’espectació va correspondre amb el resultat. Dues hores de duel interpretatiu ma a ma, acompanyats correctament de Mireia Aixalà i Ivan Benet, que donen bon contrapunt als primers.
La dinàmica del joc, la dicotomia amor-odi entre els personatges i les frustracions mes profundes cada un d'ells, omple l'escenari i tot i la divertida posta en escena, l’agró dels sentiments, traspua cada una de les frases i dels mots dels personatges.
No es una funció fàcil, ni per l'argumentari, ni per la duresa dels plantejaments, però es una funció de les que no és pot un queixar. Teatre en essència, sentiments a flor de pell, actuacions desbocades i entrega total dels 4 actors, que reben la seva recompensa amb el reconeixement del públic.
Molt recomanable per amants del teatre pur.
Poc recomanable per ànimes sensibles.

Un golpe de altura... crispetes

Una pel·lícula de les moltes que ens envia la indústria nord-americana, sense pretensions, però que ocupa una tarda de cinema, de crispetes i de coca cola. Ben Stiller y Eddie Murphy sargeixen una pel·lícula coral amb un bon ritme i un argument..."patillero", però que cony, això es cinema. Divertida i entretinguda a parts iguals.
Destacar un Alan Alda, ja amb una edat, i que dona el contrapunt amb una creació de "villà" adequat als temps que corren.
No tot a de ser Bergmann's i Von Trier's.

Tintín versus Tintín

Esperava amb recel la proposta de Spilberg en la seva adaptació de Tintin. Malgrat el que s'ha dit a tertúlies i debats, l'adaptació de Spilberg es de tres llibres d'Hergè i no només El Secret del unicorn i el Tresor de Rakham el roig, sinó també d' El cranc de les pinces d'or.
Per aquells com jo mateix, que ens agrada Tintin tal hi com el van crear i que ha format part d'uns moments especials de la meva vida, l'adaptació cinematogràfica, traeix en alguns aspectes l'original. El primer aspecte lamentable, es l’absència del professor Tornasol, clar protagonista del Tresor de Rakham el roig i el seu submergible-tauró.
El segon es la barreja dels tres llibres, una mica embolicada, amb salts d'argument, tant sols justificats pel desenvolupament dinàmic de la pel.lícula. El tercer aspecte, menys destacable, però interessant, es que considerant la metòdica emprada per crear la pel·lícula, el recobriment animat dels personatges reals, es fa amb un excés de "nas" en la majoria de personatges, uns nassos prominents i no ser si volgut o no, es remarca la asexualitat d'en Tintin que tants debats ha comportat.
La pel·lícula es un treball tecnològic excepcional i d'un ritme trepidant, tot i potser li sobren 15 minuts de "cinta".
Spilberg ha amenaçat en seguir interpretant els "Tintins", a veure si no inventa mes trames que las ja creades per Hergè.
Recomanable, en especial si no ets Tintinofil.