sábado, 29 de septiembre de 2012

TOTAL RECALL

Aquesta es la viva demostració de que sovint, lamentablement massa sovint, els crítics de cinema son una colla de cantamanyanes i que les seves frustracions, manies i fòbies les transmeten a l'hora de fer les valoracions i crítiques d'una obra. Inclòs arribo a dubtar que moltes d'elles no estiguin fetes amb l'Ipaad a la falda des de casa, veient els "trailers".
Tenia una tasca feixuga aquesta pel.lícula, amb comparació amb l'original, que sense saber exactament perquè s'ha convertit en una obre de culte (caldrà revisar aquest concepte).
Per mi la valoració es molt bona, una atmosfera més a lo Blade Runner, on sempre plou i tot es fosc i un argumentari, ben lligat oferint variacions respecte a l'original que donen moltes possibilitats.
A tenir en compte en especial el final, donat els temps que vivim, la colònia, que està explotada i amenaçada contínuament per la metròpolis, aconsegueix la llibertat just avanç de ser envaïda per l’exèrcit opressor.....not coment.
Apa , agafeu les crispetes (de casa que estan molt cares) i al cinema que si agafeu un passi tipus Yelmo cines, per 5,5 € teniu pelis i el més d'octubre sessions de pel.lícules dels últims 9 mesos a 3€. NO HI HA EXCUSA.

 

TITANIC al nautic


Certament val la pena anar a aquest muntatge museístic del que està considerada la major desgracia en la navegació comercial. Tenia interès en poder veure el muntatge, més quan aquest estiu he pogut visitar el recent museu inaugurat a Belfast sobre el Titànic. A banda d'una diferencia obvia de dimensió, ja que allò es un museu on la proa del vaixell en dimensió real es la façana de l'edfici, aquesta es una mostra que incideix més en les diferents històries personal i els drames viscuts al voltant dels naufragi. Allà es una visió més general d'una societat, d'uns emprenedors, dels treballadors, de la creació del vaixell i del seu interior, passant per sobre en els fets més personals.

Un viatge al record de prop de dues hores, endollats a una audioguia i apa...anar fent.

RECFOMENABLE......crec que s'acaba ja.....

 

sábado, 22 de septiembre de 2012

Querida Matilde

Comèdia blanca, agradable, amb pretesos tocs dramàtics associats a les vides dels personatges, estranys però units per un fil argumental. Potser una mica forçats alguns moments, però agradables.
Destacar una sensació personal... 33 anys després del meu inici en el mon del teatre, em retrobo de vell nou amb Lola Herrera, i queda el gust de que per algunes persones...el temps passa més lentament. Esplèndida com a persona i actriu...podria aplicar el mateix raonament que vaig fer, fa alguns comentaris amb en Josep Maria Pou, quan surten a escena omplen i enfosqueixen als qui els envolten. Recomanable, sense masses pretensions.

Teatro para pájaros

Acceptant que la sala Villarroel, té una clara vocació de presentar obres de autors novells i cies en creixement, aquest muntatge  dels sevillans Histrión, no passa d'un exercici endogàmic del mon dels creadors, que passa amb més pena que gloria i quan acaba, et queda aquella sensació que et porta a dir....i??
Poc més a dir... Que és molt

Lincoln

Si algun qualificatiu es pot aplicar a aquesta pel.lícula és el d’excessiva. Te bones intencions, bona línia argumental, però a mesura que avança, agafa una deriva de fantasia excessiva que desvirtua el conjunt. En especial l'escena del tren. Sang a dojo, amb coreografia de Leone o Peckinpah, arrelentint les escenes de lluita. Bona sessió, amb regust poc dolç

martes, 18 de septiembre de 2012

Los Mercenarios 2

Si t’agraden les pel·lícules de soroll, trets i herois anabolitzants, sens cap mena de dubte Los Mercenarios 2 es una pel·lícula imprescindible. A banda, hi ha un fet que honra a tots els actors que participen. És la seva professionalitat. Amb l’edat que la majoria d’ells tenen, altres actors actuarien amb desgana. Aquí es nota que la pel·lícula està rodada amb tot d’interès i s’agraeix la sornegueria que entre ells es porten, enfotent-se de la seva edat i inclòs dels personatges que ells mateixos han representat en altres pel·lícules. Efectes reals i poc ordinador pel mig .
Que en Van Damm, amb un aspecte demacrat participi i ho faci tant bé es tot un detall, ara esperar una tercera part on només caldrà acabar de convèncer a Bronson, Clint Eastwood i Steve, Seagal. Seria la repera¡¡¡¡

viernes, 31 de agosto de 2012

Prometheus

Una "precuela" com ara està de moda dir i que no es més que la pel.lícula que aniria abans de una sèrie de ple.lícules i om pensa...perquè cony no varen començar per aquesta???
La pel.lícula compleix les expectatives i ens retorna a l'ambient del primer Allien. Molts bons efectes, ambientació espectacular i es manté la tensió argumental fins al final. Alguns detalls ens recorda la sèrie en especial el cap del robot (perquè l'hagi vist ja sap que vol dir) i el infantó allien del final.
Dues salvetats...
Algú pot explicar-me que dimonis es l'escena d'inici amb el alienígena junt al salt d'aigua?
No trobeu que el viatge final de la protagonista demana algun detall més?
No us avorrireu i fins i tot donen ganes de recuperar la sèrie Allien.

El caballero oscuro

Magnífica tercera part del Batman d'en Nolan. Una pel.lícula compacta, des de principi a fi amb més de 3 hores de durada que passen com si rés, al menys pels afeccionats a aquest gènere. Acció a grapats, bons efectes i una bona llaçada de l'argument amb les dues pel.lícules precedents. Tot i que es diu que és la última...l'aparició del "noi meravelles" deixa les portes més que obertes.
Recomano, via you tube no es difícil, recuperar alguns d'aquelles sensacionals episodis del Batman televisiu amb les onomatopeies dels cops en pantalla, tot un "gustasso".

jueves, 14 de junio de 2012

Sombras Tenebrosas

.
Un remake d'una sèrie americana, molt desconeguda aquí, tot i que vingui signada per en Tim Barton, no es cap garantia i si l'actor principal es en Johnny Depp, dona una mica de yuyu.
Una pel.lícula sense pena ni gloria, un entreteniment de diumenge tarda amb 4 crispetes. Allò que tenia que esdevenir una comèdia hilarant, deambula entre la nostàlgia i les escenes suposadament humorístiques massa preparades. No hi ha una línia que mantingui la rialla a la boca i sense acaba de decaure...llangueix suaument fins al final.
OBVIABLE....

Caixa Forum. Goya i Delacroix.

En els temps que corren, que t'ofereixin quelcom de franc sempra es un valor a tenir en compte. Si el que t'ofereixen a sobre es de la qualitat d'aquestes dues exposicions es quan el fet de perdre-les es imperdonable.
La primera i ja acabada...la de Delacroix. Una espectacular mostra de la feina d'aquest pintor on es poden veure algunes obres espectaculars i sovint amagades per la seva obra insigne de "La llibertat guiant al poble". Permet descobrir un pintor que està en la frontera amb el inici del impressionisme.
La segona, es un clàssic. Un bon recull de l'obra de Goya , amb "maja" inclosa i un exhaustiu recull de les postals pregravats en especial els desastres de la guerra, els capricis i tauromàquia. Mai està de més fer una revisió de la feina d'un home avançat al seu temps i maltractat per la seva època.
IMPRESCINDIBLES

MB3

Bona seqüela dels home de negre, mantenint la línia argumental de les dues anteriors. En aquest cop en Tommy Lee Jones té menys paper per raons obvies però es manté la diversió i els moments hilarants. Malgrat el que els gurus cinematogràfics diuen, es una pel·lícula molt recomanable i per aquells sensiblons del meu club....un final de traca.
Com diu un que jo conec....BO COLLONS¡

Celobert. Pou i Pou.


Es difícil actuar al costat d’en Josep Maria Pou,...bé al menys des de fora així ho sembla. Es un actor que omple tot l'escenari quan ell fa aparició, i no es una broma fàcil per la seva humanitat, es tant sols una apreciació objectiva. Ell desferma l'acció, la comèdia, el drama o la controvèrsia i fa rutlla l'obra.
Pocs son els actors que tenen aquesta capacitat i ell es un d'ells.
Celobert es el drama d'unes persones que durant anys avant posen el seu egoisme als sentiments i passats uns anys s'adonen del que han deixat escapar i el que es mes greu del que ja no poden recuperar.
Bona representació amb un Pou pletòric amb un paper de persona feta a si mateix i que arribat al estadi final de la vida procura recuperar allò que no va saber mantenir. Esplèndida la seva posta en escena. Roser Camí es l'actriu que li dona resposta i tot i la bona predisposició, en ocasions queda un xic poc creïble.
Cap problema en recomanar-la.

lunes, 7 de mayo de 2012

Parlour Song

No ha arribat a un mes en cartell. Tenia que estrenar-se a la Villarroel i es va fer al Goya on també la Verdú...va plegar sense pena ni gloria. La funció es allò que deien de l'aigua...insípida, incolora i inodora.
Res de res i ni el socorregut tema de les banyes i el sexe, dona "vidilla" a la funció.
Poc a dir. "Ni una mala palabra...ni una buena acción"...deia en Garcia.
De tot, el més trist es que aquesta funció es per obra i gracia de l'aposta del seu productor, el propi actor Negrí. No li ha sortit reeixida l'aposta encara que se li valora la seva valentia. La propera segur que si que li surt bé, allà estarem.

SAFE

El temps evoluciona i mentre llegim que en Stallone, està preparant una 5...o 6ena part d'en Rambo, un alumne avantatjat creix. Es en Jason Statham, que ja compartir pantalla amb el "iaio" Stallone als Mercenaris. Aquí dona vida a un (repetit) ex policia cansat de les corrupteles i que ha de protegir a una nena xinesa a la que la màfia rusa i xinesa de New York li volen fer la vida impossible per que al seu cap guarda una combinació de números. Com veieu tot arguments ja emprats però que ben cuinats i sense deixar aire als espectadors donen una bona diversió durant dues hores. Poc més a dir... Evasió, trets, cops i "justícia".
Apa....esperem als Mercenaris 2 de l'estiu....amb en Willis, Schwarzzenegger, Van Damme i Chuck Norris¡¡¡¡¡¡¡
Anem a fer cua?????

Burundanga

Es saludable per un país que durant anys ha estat sotmès a la tirania del terror, el poder entrar en un període on aquesta tirania  desaparegui i sense menysprear altres aspectes i conseqüències d'aquesta desaparició, es pugui comediar sobre aquest fet.
Es el cas de Burundanga on ETA forma part principal de la funció. Sense cap mena de dubtes, es d'aquelles funcions destinades a passar sense massa soroll i que acaben la temporada convertides en un gran èxit per l'acceptació del públic a uns plantejaments divertits al voltant del que sempre ha estat dramàtic.
La funció, amb un plantejament senzill, està ben lligada i estructurada. Tot i això, no es exagerat dir, que hi han dues funcions. Avanç i després de l'entrada en escena d'en Carles Canut. Tot ell omple l'escenari i no es una broma fàcil a la seva humanitat. Es un actor que fa bons als seus partenaires i dona a la funció dinamisme, profunditat i estructura. Ja sigui en un drama o en una comèdia, en Canut sempre ens dona aquest plus. Com ell a l'escena catalana ni han alguns més i sempre es de bon veure les seves actuacions.
Bona funció per distendrà i relaxar-se i riure sense complexes.




INCENDIS

Aquesta temporada, sembla bastant evident que hi hauran dos espectacles insignes, que son Agost i Incendis, després de la conclusió dels Miserables. Incendis. D'entrada accepto que soc reticent a funcions on la seva durada està per sobre de les dues hores, mes i quan es tracta d'una funció dramàtica. Penso que mantenir la tensió emocional amb un text especialment dur, més enllà de dues hores, es voler portar a l'espectador al límit de l'atenció i el interés.
En aquest cas, la proposta ens portava a 3h 15 minuts, que ja d'entrada dona respecte. Al final, va haver ressopo i van ser 3 hores 45 minuts.
La funció. Sota el meu criteri personal, pretendre que un text àrid, embolicat i dur com aquest, pugui mantenir l'atenció durant tres hores llargues de l'espectador es un supòsit agosarat. Certament el públic s'esforça en el intent, però a la funció, amb la seva durada inicial, li sobra una hora sense malmetre el contingut i el dramatisme del text.
Els actor. Especialment destacada es la feina de Clara Segura, que sargeix una creació convincent i profunda. El cas de Julio Manrique, sense desmereixer en vers a la Clara, si que dissona un xic, en especial en alguns quadres on surt la seva vesant més histriònica i excessiva. La resta del repartiment son merament d'acompanyament.
El text. La proposta que ens presenten porta a l'extrem les conseqüències de la guerra i de l'odi entre persones sovint d'una mateixa ètnia o país. Condensa tot el mal de la condició humana i situa en primer pla conceptes abstractes com l'odi, l'amor, la rencunia, el ressentiment, el perdó i l'oblit. Tots ells possibles protagonistes de tantes funcions teatrals com volguéssim representar.
Malgrat aquests aspectes menys lloables de l'obra que he expressat, sempre es lloable assistir a representacions que porten a l'escenari la feina de preparació que aquesta obra necessita.

lunes, 26 de marzo de 2012

Les barquetes a La Pineda de Vila Seca

A vegades "la vida te da sorpreses" com diu la cançó. Ha estat el cas que em va passar el passat divendres. Tenia uns actes a Reus i vaig agafar hotel a La Pineda de Vila Seca. Al arribar, el poble tot just comença a despertar-se de l'hivern i alguns locals preparen les gales per la "turistada" que arribarà aquesta setmana santa.
Era tard i després de deixar la bossa vaig pensar on dimonis aniria a dinar.
Tot just davant on havia aparcat es troba un restaurant amb cartell plens de tapes de bon aspecte, plats suggerents i cartells en rus.
Allà que m'hi poso, ja que eren quarts de 3 i la gana ja feia presencia.
La noia romanesa que em va atendre, em va oferir un menú de 18 € i vist que si triava un plat aniria a morir al mateix lloc em vaig decidir a acceptar. 4 primers i 4 segons. Trio... una amanida amb fruits secs i bacon torrat i...arrós amb llamàntol. Temptador si...temerari??
Bé, l'amanida gustosa, generosa en un plat tipus gibrella fons de disseny, anàvem bé...
Arribat al segon, amb surt amb la paella, l'arròs i mig llamàntol, per saber si el volia més caldos o més fet...
Collons quin arròs, quin llamàntol i quina afartada.
Vaig fer bon paper... de postres una mica (també exagerada) de meló i un café. 23 € amb dues cerveses.
Obligada migdiada i com un senyor.
Es diu Les barquetes a L'avinguda Pau Casals nº 45 de La Pineda, de traca i mocador.
Vaig repetir amb una colla de 35 la nit següent i les sensacions amb diferents plats van ser les mateixes.
Si esteu prop, val la pena sense cap mena de dubte.

VALLPARADIS COM CADA ANY.

Quan l'hivern encara es viu i alguns dies s'albira la primavera, es quan en el marc del Festival de Jazz de Terrassa, organitza el tradicional picnic de Vallparadis. Per qui no ho conegui us diré que el nom no enganya. Es exactament això, tirats a la gespa (cada cop menys gespa i més terra) en el parc de Vallparadis, assistim al ja tradicional concert on La Locomotora Negra obre la jornada i seguit dues actuacions més la completen. Tirats sobre mantes i lones, gaudim de la música i fem un entrepà o els mes agosarats, carreguen amb la nevera i la bossa i treuen la truita, el pollastre arrebossat i fins hi tot el vermut i el sifó.
Després sota el solet i engronxat per la música una migdiada i la sensació de que el país està ple d'actes culturals i lúdics que tant sols demanen les ganes de participar hi i el qui ho vulgui, una bossa amb un entrepà i una cervesa.
Cal dir que no sempre ha estat així i que en anys passats on la data de celebració era anterior en el més de març i el temps no acompanyava, la musica es gaudia embolicat amb una manta, un barret de llana i una bufanda...amb el “bocata” i la cervesa.
No ho oblideu, el proper més de març torna Vallparadis, com ja fa molts anys.

martes, 13 de marzo de 2012

Racons de la Costa Brava

Fa un temps, en un comentari dins d'aquest blog, us vaig recomanar el Restaurant León de Llafranc. Avui em ve de gust fer-vos una recomanació d'un lloc emblema de la Costa Brava, de la zona més anomenada, del bressol de l'havanera. Un lloc on s'han reunit i es reuneixen tots aquells amants de l'havanera, el valset i els ritmes cubans. Un lloc on s'han format els més coneguts grups d'havaneres del país i que segueix sent, tot i el canvi de local i el augment d'espai, un racó entranyable, confortable i on et sents tractat com a casa.
Es tracta de La Bella Lola a Calella de Palafrugell. Dirigit amb a mestre per en Paco, podreu trobar refugi les fredes nits d'hivern i poder gaudir de sessions d'havaneres acompanyades de ron cremat o d'un mojito, les nits dels dissabtes.
Des de les torrades d’embotits, als pastissos freds, als peus de porc, les mandonguilles amb pèsols, els calamars farcits o les croquetes de carns d'olla.
Ah¡¡ No voldria passar per alt, que també es la catedral on ens reunim els "feligresos" les nits de Barça, intentant que el sopar vaigi avall.
No deixeu d'anar-hi.

IMPRESCINDIBLE

El invitado

Una més de les pel.licules d’espies, infiltrats, agencies d’intel·ligència, secrets amagats, dolents que no ho son tant i herois amb peus de fang. Aquesta pell.lícula es tot això a banda de trets, soroll i persecucions. Un parell d'hores amb crispetes. Recorda vagament als Burne i a altres pel.licules del ram.
Denzel Washington fer de dolent/bó ja madur.
Per espectadors sense grans ambicions