Dogville perpetra Dogville

La Fundació Romea, ha tingut enguany la ben pensada de programar uns "tickets" cinema-teatre / teatre-cinema. En la primera, ens hem trobat amb Dogville. Per aquells que desconeixíem, la feina de Lars Von Trier, començar per Dogville, en versió original .... 3 hores de cinema, sembla a priori un plat de difícil digestió. Rés més lluny de la realitat. Tot i la contundència de la pel.licula, aquesta es mostra entenedora, assequible i sense complicat viaranys que destorbin el seguir la trama. L'escenografia sobta d'inici però als minuts de la projecció, ja forma part del que estàs veient i clar, si a sobre has d'anar llegint per un seguiment complert, l'escenografia passa a segon terme. Memorable Nicole Kidmann i gratificant conèixer una cara diferent de Paul Bettany. Remarcar la magnífica nuesa de les personalitats de cada personatge que Von Trier ens regala i un final digne d'una pel.licula com aquesta. Lamentar que a les 22:30h, ja no em quedaven forces per seguir la tertúlia amb la directora del muntatge teatral, que de ben segur va ser de categoria.

Al dia següent, després del bon gust de boca que va deixar la pel.licula, vaig assistir al teatre Romea, espectant per considerar, agosarat el portar a les taules, una pel.licula complicada com aquesta. A la companyia Rayuela, li precedeix la seva bona i premiada feina amb altres muntatges i això donava una curiositat malsana per veure que ens oferirien.

Aquí, em punxat¡¡

La proposta, almenys va ser agosarada, però tant sols amb cadenes i cistells penjats del sostre no s'aconsegueix teixir una bona funció. La música en directe en alguns moments distorsiona el seguiment d'una trama dramàtica "in crecendo" i que acaba semblant una festa de la facultat. El plantejament grinyola i la estricta observació del text de la pel.licula, topa amb una aplicació teatral dispersa i difusa en el que tot està prou barrejat i on es troba a faltar la descripció minuciosa que Von Trier fa de les personalitats, que aquí passen més desapercebudes. Per acabar de perpetrar la funció, el final, transforma una escena impagable amb en James Caan com a "Gran cappo" en una parodia de "La escopeta nacional" on per un moment em va semblar que en Jose Sazatornil irrompia a l’escenari amb l'escopeta. Ni tant sols l'esforç de Marta Ruiz de Viñaspe en una  Grace Mulligan molt creïble, edulcora el mal gust que va deixar l'estrena de Dogville al Romea. Llàstima, perquè les expectatives eren altes , tant com la decepció.

L'any que ve serà millor

A vegades, les perspectives d'una funció, porten a prendre actituds davant aquestes obres que no ens deixen captar tot el que se’ns ofereix. Aquesta potser es una d'aquestes obres, que inciten, sota la presentació de comèdia a tenir una presencia menys "erudita" amb el que anem a veure. "Craso error". certament, "L'any que ve serà millor" es una comèdia que busca el divertiment, el somriure i el riure franc en totes les seves propostes i darrera un seguit de números que entrelliguen les tristes vides de 4 dones amb punts de vista i situacions diferents, hi han reflexions que potser el dinamisme de l'obra no deixar pair, però que son plat que deixa bon regust "postrer".
Acció desenfrenada, diàlegs vius i situacions a vegades bojes, però que , tot i la visió femenina, no feminista, son d'aplicació en allò que ens ateny, també als homes. Destacar a Alba Florejachs per sobre de les demés sense menys prear la feina de les seves companyes de repartiment.
Altament recomanable per una tarda de bon i divertit teatre.
Ah¡¡ Per cert. M'agradaria comentar un aspecte que es divertit si més no. Sempre m'agrada definir el teatre dels diumenges, com les funcions de les iaies, perquè es quan més en trobo als teatres. Aquesta situació crea una atmosfera , jo diria , que ...casolana.

Prou

D’ençà de fa uns anys, els nostres escenaris, s'han fet grans i això a banda de copsar-se amb el nivell de les funcions que es representen, es veu també amb el increment d'escenes truculentes, sexuals i de l’ús de mots més o menys malsonants o desagradables. Encabit dins d'una representació, casi tot es acceptable i tant sols aquelles persones d'ànima més sensible, poden veure’s "agredides".
Tot i això, no sent jo una persona d'ànima sensible, hi ha un fet que considero inacceptable i que sovint esdevé en els nostres escenaris. Aquest cap de setmana en doble ració als Miserables i a Llum de Guardia.
Es el fet d'emprar el mot subnormal per insultar algú o com a concepte menyspreant.
Amb la riquesa del català i del castellà, cap director tindria que veure’s rebaixat a emprar aquest mot i el públic deuria menys prear a qui ho faci.
Les persones que abans anomenàvem subnormals, tants sols son persones diferents a la resta, rés més.



Llum de guardia (T.Romea 25/09/11)

Presentada com l'estrena del nou director artístic del teatre, Llum de guàrdia presenta la desestructuració de la vida d'uns personatges triats un dia per ser grans i que les circumstàncies no els hi permet arribar al seu somni. Amb una presentació efectista, sense solució de continuïtat, les escenes passen amb velocitat i els diàlegs mantenen sempre viva l'espurna de la funció. Potser les expectatives eren massa elevades i també les pretensions de fer surar els fantasmes personals, però només s'aconsegueix presentar un mostrari de possibles fantasmes i es troba a faltar una mica d’aprofundiment en ells.

Divertida comèdia que fa passar un estona entretinguda amb moments àlgids com son el joc de mans amb les cendres de la difunta mare o els moments en el taxi.

Destacar a Cristina Genbat un xic sobreactuada i el peculiar "catanglish" d'Andrew Tarbet.

Com a dubte, després de "Coses que dèiem avui", aquesta funció, amb un repartiment cuasi igual, té un "so" molt similar. Potser es el principi d'una sonoritat "Manrique", tan sols esperar que no passi com amb un altre sonoritat coneguda (Flotats), que va acabar cansant.

Recomanable sense dubte.

Los Miserables (24/09/2011)

Vaig poder assistir a una de les representacions prèvies de Los Miserables al Barcelona Teatre Musical, amb la prevenció que sempre em provoquen les funcions musicals i més encara quan la versió original està traduïda. Cal dir que es una funció estructurada en la grandiositat d'un muntatge del que fa 25 de la seva estrena i que això sempre comporta l'efecte comparatiu. Dir que les 3 hores que dura la funció, (descans inclòs) passen plàcidament, degut a una posta en escena que permet la presentació dels diferents números sense temps morts entre ells. Considerant la novel·la d'on prové la funció, té un gran mèrit aquesta presentació, que dona agilitat i vivesa. Els actors poc coneguts per el gran públic, mostren les seves condicions ben guanyades en currículums extens en el mon de la lírica i dels espectacles musicals.
Destacar a banda de Gerónimo Rauch (Valjean), a Ignaci Vidal en el paper de Javert i a Enrique R.del Portal en el paper còmic de Thenartier que donen una força especial als seus papers.
Com a menys positiu, lamentar que la representació, no aconsegueix aquest "in crescendo" que et porta al final d'una funció a la necessitat d’aixecar-te a aplaudir als actors.
Bona funció, recomanable.

EXITUS

Sota aquets títol tant poc engrescador, s'amaga una reflexió sobre la vida i la mort portada a escena per una parella d'actors, que conjuguen els diferents papers de l'auca tots ells lligats per un fil conductor que ens porta al desenllaç. Més enllà del que pot suposar el parlar sobre la mort i les afectacions col.laterals, la presentació està plena de gags divertits i de jocs d'escenari imaginatius. Bona posada en escena que manté sempre viva l'atenció, sense moments massa evidents de caiguda.
Si alguna cosa menys positiva se li pot trobar es potser que les reflexions plantejades son molt someres i no s'aprofundeix en el sentit de la vida i la mort, deixant-se portar més pel fil argumental que per altres digressions més filosòfiques.
Una funció recomanable ara que es prolonga tres dies més la seva estada en La Villarroel.

El sopar dels idiotes

El sopar dels Idiotes (Teatre Apolo)

 

Difícil valorar aquesta obra havent vist la primera representació a l’any 98. Es tracta d’una genial comèdia que al final no ho és tant, de ritme viu i d’expressions facials imprescindibles.  Doncs bé, rés d’això en aquesta posta en escena, hi han llacunes que obliguen a l’espectador a baixar la concentració i a caure en un ensopiment escènic. Modestament, els actors hi tenen molt a veure,  l’Edu Soto (el Neng) te una etiqueta penjada que haurà de treballar molt per a desempallegar-se d’ella, tot i que ho intenta, quelcom inexpressiu i entrebancat a vegades. El David Fernandez (Chiquilicuatre) li va el paper a la mida, però estem parlant de teatre. El Sant Ibáñez es qui posa una mica de taules però també amb la seva etiqueta penjada. La resta fluixos, molt fluixos.

En definitiva incomparable amb la primera versió d’en Ricard Borràs, Lluís Marco, Carles Martínez, Pep Pla, Lluisa Castell i la resta, tots ells dirigits pel Paco Mir.  Tot i això qui vagi a veure-la ara per primera vegada, potser li agradarà.

Jordi Soler

Set. 2011